Poema: El teu arbret

El teu arbret

Un dia cap a la fi de l'hivern, filla,

vas plantar el teu arbret.

Aquell fred matí vam anar

amb un kurrajong dins d'un test,

una pala menuda i una aixada.

Vam escollir un lloc prop de casa,

on podries vigilar-lo cada matí

de camí a l’escola.

Les teues rialles van fer el forat a la terra,

i regiràrem el sòl, envoltant

l’arbret amb les pedres

que tu i els teus germans

trobàreu per tot arreu.

Et vaig dir llavors que plantar

un arbre és una de tres coses

que cal fer en aquesta vida.

Als sis anys i set mesos, ja tenies

una d'elles

ben complida.

Dues setmanes després,

un home del govern,

un jardiner ho va serrar amb el seu tallagespa.

Ell no ho va veure,

no sabia el que feia.

(Va ser una premonició? Un avís que no vaig entendre?)

Com l'arbre, també la teua vida la tallà

en sec la Terra,

en despertar un colós d'aigua,

brutal i assassí.

Mai tindràs, Clea, els anys per poder escriure

el teu llibre,

ni em donaràs un nét

a qui un dia puga fer-li cosconelles

o dir-li facècies.

Ara, molts mesos després d'aquell dia,

de tants i tants dies

sense la teua alegria, enyorant

el teu riure

d'estudiant riallera,

he tornat a aquest paratge:

potser haja sentit la teua veu,

les teues rialles

mentre acariciava les fulles del plançó,

encara amb vida.

(c) Jorge Salavert, 2011