Hassan Blasim, The Corpse Exhibition and Other Stories of Iraq (Nova York: Penguin, 2014). 196 pàgines. Traducció a l'anglès a càrrec de Jonathan Wright.
Vaig
assabentar-me d’aquesta col·lecció de relats curts gràcies a un llibre
d’assajos intitulat We’re Doomed: Now
What?, de l’estatunidenc Roy Scranton. Es tracta d’un llibre de relats
invariablement tristos, tot i que l’autor faci gala d’un humor negre força
subtil. És una mena d’ironia que exhibeix des de la primera pàgina, amb el
conte que dona títol al llibre, ‘L’exposició de cadàvers’. Aquesta història
reprodueix una vigorosa arenga d’un buròcrata iraquià d’un ministeri sense
identificar; l’home li parla a un recluta, a qui li han encarregat la tasca
d’assegurar que els cadàvers produïts pels nombrosos assassinats tinguin un
efecte estètic singular.
Blasim combina
sovint la fantasia amb una mena de realitat que la immensa majoria de nosaltres
mai no voldrem ni imaginar a les nostres vides. La violència, la crueltat, el
terror, el nihilisme més absolut i absurd donen forma a uns relats estranys que
alhora ens proporcionen una visió humorística d’un conflicte, el de la invasió
de Iraq, que va marcar el començament del nostre segle d’una manera
inesborrable. El món ja mai no ha estat el mateix.
Una diferència
fonamental entre aquest llibre i d’altres sobre aquest conflicte militar,
escrits per autors nord-americans és la absència de soldats estrangers. Els
personatges són tots iraquians: el seu destí inexorable és una mort violenta.
Fins i tot quan sembla que havien fugit del terror, com en el darrer conte de
la col·lecció, ‘The nightmares of Carlos Fuentes’ [Els malsons de Carlos
Fuentes].
Un iraquià
aconsegueix asil polític als Països Baixos. Per a posar més distància si cap
amb el seu passat de terror i violència, agafa un nou nom seguint la
recomanació d’un amic pel telèfon: Carlos Fuentes, com el gran autor mexicà. A
Holanda, canvia d’hàbits, aprèn la llengua, la cultura i la història del país
d’adopció, es casa i forma una família. Sembla perfecte, no? Ideal! Però, planteja
Blasim, és realment possible deixar el passat enrere?
No tots els
contes tracten de la guerra que van declarar l’infame grupet de les Açores.
Alguns relats es transporten a l’Iraq de Saddam i les seves purgues polítiques
i el transfons de les guerres contra Iran i Kuwait, i fins i tot després de
l’ocupació, amb l’arribada o la aparició de grups terroristes gihadistes, el
sectarisme, i la violència per tot arreu.
 |
| Amb la caiguda del tirà, va començar una altra etapa de terror, violència i morts. |
El queda molt
clar de la lectura d’aquests contes és l’insuperable trauma pel que han passat
els pobladors d’Iraq, i em sembla evident que el mateix autor va ser testimoni
de les brutalitats de tota mena per les quals va passar el país. Potser la
manera més efectiva de deixar enrere les experiències traumàtiques és escriure
sobre elles. Si a més a més, l’escriptor afegeix elements de fantasia o d’una
absurditat veritablement xocant, l’escriptura pot sublimar una mica el dol, el
terror o la tristesa.
Alguns dels
contes són veritablement surrealistes: ‘The Reality and the Record’ narra les
explicacions d’un sol·licitant d’asil a Suècia (l’escriptor viu a Finlàndia),
qui arriba a la conclusió que els assessors, el que realment volen escoltar són els
horrors, en comptes dels punts de vista de l’home. La seva història detalla
llavors els successius segrests que pateix, com a xofer d’ambulàncies, per part
de diferents grups que li obliguen a fer confessions falses, les quals graven en vídeo.
Els vídeos són distribuïts pels principals canals de TV com si fossin
veritables. Com que demostra tenir excel·lents dots per a la actuació, el seu
preu s’incrementa entre els grups terroristes. Fins i tot fa una confessió en
la què pretén ser un soldat espanyol, exigint la retirada de les forces
espanyoles de l'Iraq. El problema és que quan el vídeo arriba a les
televisions, l’exèrcit d’Espanya ja ha abandonat Iraq.
Aquest és un
llibre important perquè ens subministra una perspectiva molt distinta sobre un
conflicte que, per desgràcia, encara no ha terminat completament. Tot i que els
contes, almenys en la traducció al anglès que he llegit (Blasim escriu en àrab),
no semblen tots tenir l’estructura més habitual de la narrativa curta a la què
estem acostumats, i de vegades la tècnica emprada pareix una mica inexperta, la
de Blasim és una veu creadora fresca i necessària.
