Ressenya: The Corpse Exhibition and Other Stories of Iraq, d'Hassan Blasim

Hassan Blasim, The Corpse Exhibition and Other Stories of Iraq (Nova York: Penguin, 2014). 196 pàgines. Traducció a l'anglès a càrrec de Jonathan Wright.

Vaig assabentar-me d’aquesta col·lecció de relats curts gràcies a un llibre d’assajos intitulat We’re Doomed: Now What?, de l’estatunidenc Roy Scranton. Es tracta d’un llibre de relats invariablement tristos, tot i que l’autor faci gala d’un humor negre força subtil. És una mena d’ironia que exhibeix des de la primera pàgina, amb el conte que dona títol al llibre, ‘L’exposició de cadàvers’. Aquesta història reprodueix una vigorosa arenga d’un buròcrata iraquià d’un ministeri sense identificar; l’home li parla a un recluta, a qui li han encarregat la tasca d’assegurar que els cadàvers produïts pels nombrosos assassinats tinguin un efecte estètic singular.

Blasim combina sovint la fantasia amb una mena de realitat que la immensa majoria de nosaltres mai no voldrem ni imaginar a les nostres vides. La violència, la crueltat, el terror, el nihilisme més absolut i absurd donen forma a uns relats estranys que alhora ens proporcionen una visió humorística d’un conflicte, el de la invasió de Iraq, que va marcar el començament del nostre segle d’una manera inesborrable. El món ja mai no ha estat el mateix.

Una diferència fonamental entre aquest llibre i d’altres sobre aquest conflicte militar, escrits per autors nord-americans és la absència de soldats estrangers. Els personatges són tots iraquians: el seu destí inexorable és una mort violenta. Fins i tot quan sembla que havien fugit del terror, com en el darrer conte de la col·lecció, ‘The nightmares of Carlos Fuentes’ [Els malsons de Carlos Fuentes].

Un iraquià aconsegueix asil polític als Països Baixos. Per a posar més distància si cap amb el seu passat de terror i violència, agafa un nou nom seguint la recomanació d’un amic pel telèfon: Carlos Fuentes, com el gran autor mexicà. A Holanda, canvia d’hàbits, aprèn la llengua, la cultura i la història del país d’adopció, es casa i forma una família. Sembla perfecte, no? Ideal! Però, planteja Blasim, és realment possible deixar el passat enrere?

No tots els contes tracten de la guerra que van declarar l’infame grupet de les Açores. Alguns relats es transporten a l’Iraq de Saddam i les seves purgues polítiques i el transfons de les guerres contra Iran i Kuwait, i fins i tot després de l’ocupació, amb l’arribada o la aparició de grups terroristes gihadistes, el sectarisme, i la violència per tot arreu.

Amb la caiguda del tirà, va començar una altra etapa de terror, violència i morts.

El queda molt clar de la lectura d’aquests contes és l’insuperable trauma pel que han passat els pobladors d’Iraq, i em sembla evident que el mateix autor va ser testimoni de les brutalitats de tota mena per les quals va passar el país. Potser la manera més efectiva de deixar enrere les experiències traumàtiques és escriure sobre elles. Si a més a més, l’escriptor afegeix elements de fantasia o d’una absurditat veritablement xocant, l’escriptura pot sublimar una mica el dol, el terror o la tristesa.

Alguns dels contes són veritablement surrealistes: ‘The Reality and the Record’ narra les explicacions d’un sol·licitant d’asil a Suècia (l’escriptor viu a Finlàndia), qui arriba a la conclusió que els assessors, el que realment volen escoltar són els horrors, en comptes dels punts de vista de l’home. La seva història detalla llavors els successius segrests que pateix, com a xofer d’ambulàncies, per part de diferents grups que li obliguen a fer confessions falses, les quals graven en vídeo. Els vídeos són distribuïts pels principals canals de TV com si fossin veritables. Com que demostra tenir excel·lents dots per a la actuació, el seu preu s’incrementa entre els grups terroristes. Fins i tot fa una confessió en la què pretén ser un soldat espanyol, exigint la retirada de les forces espanyoles de l'Iraq. El problema és que quan el vídeo arriba a les televisions, l’exèrcit d’Espanya ja ha abandonat Iraq.

Aquest és un llibre important perquè ens subministra una perspectiva molt distinta sobre un conflicte que, per desgràcia, encara no ha terminat completament. Tot i que els contes, almenys en la traducció al anglès que he llegit (Blasim escriu en àrab), no semblen tots tenir l’estructura més habitual de la narrativa curta a la què estem acostumats, i de vegades la tècnica emprada pareix una mica inexperta, la de Blasim és una veu creadora fresca i necessària.