Ressenya: The River in the Sky, de Clive James

Clive James, The River in the Sky (Nova York: Liveright Publishing, 2018). 122 pàgines.

Ara, a setembre de 2019, fa més de quatre anys que vaig escriure aquestes paraules: “Clive James se morirá uno de estos días. Como a todos, en algún momento, más pronto o más tarde.” Doncs han passat quatre anys i quatre mesos, i afortunadament James continua viu. Lo millor és que ha pogut ocupar-se en escriure més poesies. Va publicar una col·lecció anomenada Injury Time (2017), i l’any proppassat va sortir The River in the Sky, un llarg poema que s’acosta a una autobiografia en vers.

El títol, ‘El riu del cel’, és una referència al nom de la Via Làctia en japonès: “Ama No Gawa / el riu del cel / la manera com els japonesos/ anomenen la Via Làctia.” I de fet, tant la imatge del riu com la de la via ens recorden un desplaçament, i en bona part del poema James descriu un viatge surrealista dins les entranyes de Luna Park, en la ribera nord de la Badia de Sydney. És un viatge ple d'ecos de Dante, encara que no n'hi ha cap infern a la fi del seu recorregut.

Gateway to Heaven or Hell? Un parc d'atraccions; un parc ple de records. Fotografia de Eva Rinaldi.

James comença el poema amb la constatació positiva del que és, a la fi, la seva desfeta diària:

All is not lost, despite the quietness

That comes like nightfall now as the last strength

Ebbs from my limbs, and feebleness of breath

Makes even focusing my eyes a task –

(No està tot perdut, malgrat la quietud/ que arriba com la nit ara quan les darreres forces/ es vessen dels meus braços i cames, i la feblesa de mon alè/ fa afanyós encara enfocar els meus ulls...; (p. 1, la traducció es meva))

El poema, tanmateix, esdevé de vegades un recull de records sense massa ordre: potser el poeta fa l’esforç de concentrar-se en la memòria quan menys és capaç el seu cos d’ajudar-li en l’afany de mantenir-se viu i mantenir-los vius, els records. Tots els moments significatius de la seva vida mereixen un lloc al poema. La mort del seu pare, quan ell era a penes un nen, va projectar la seva ombra pesarosa sobre la seva infantesa. En el seu viatge oníric pels records de la infància apareixen mestres i mestresses, companys i personatges diversos. Tot forma part d’una experiència vital enriquidora, singular, sempre amb el teló de fons de la ciutat de Sydney on James va créixer.

James demana al lector comprensió i empatia. Fins i tot sembla convidar-nos a tenir l’esperança de que n’hi ha una altra vida després de la mort:

Give credit to my gathered images

As if they might come with me,

And you, too, come with me

Just as if the afterlife

Were life itself.

(Dona crèdit al meu recull d’imatges/ com si poguessin vindre amb mi,/ i tu, tu també, vine amb mi/ com si la vida ultraterrenal/ fos la vida mateixa. (p. 54, la traducció és meva))

Però al capdavall, tots els esdeveniments, sensacions i moments vitals – tant els fets significatius com els menys intranscendents – que componen la nostra vida i ens queden impresos al cervell en forma de records (fal·libles) han de desaparèixer. James rebutja explícitament la possibilitat de contemplar una resposta afirmativa a la qüestió potser més fonamental per a l’ésser humà en el moment d’acabar el nostre viatge sobre la Terra:

But no, there is no journey,

There never was a journey,

There is just a multiform

Rearrangement and displacement

Around the epicentres

Of all you ever knew

(No, no n’hi ha cap viatge,/ mai no hi va haver cap viatge, / hi ha només una reconfiguració/ i un desplaçament multiformes/ arreu dels epicentres/ de tot el que vas saber ... (p.54, la traducció és meva)

Com a poema, The River in the Sky no té una estructura massa específica. La major part del poema està escrit en verso lliure, i de vegades l’autor sembla submergir-se en una mena de desgavell, un barreja de mots, dades i moments personals de l’autor, com si Clive James hagués tingut una mica de presa per acabar-ho, o potser com si fos una col·lecció d’esborranys i notes apilades, tot plegat un afany de recopilació dels seus records vitals, encara que sempre s’hi imposi una reflexió alhora humil i melancòlica.

I tanmateix, hi ha instants d’una subtilesa exquisida. Per exemple, quan James recorda una de les seves cafeteries afavorides al centre de la ciutat de Sydney, regentada per unes dones jueves procedents de Viena. La ironia de les coincidències és brutal:

Nothing but coincidence

That the ladies ran their shop

Only half the aisle away

From the tiny model train [...]

That ran in circles through

Its plaster landscape

A miniature reminder

That the train they never caught

Full sized and far away

Would have taken them to death.

(Res més que una coincidència/ que les senyores portaven el seu negoci/ a l’altra banda del corredor/ on un trenet de miniatura [...] / que es desplaçava fent cercles/ per un paisatge de guix/ un recordatori en miniatura/  que el tren que mai no van agafar/ de dimensions reals/les haurien portat a la mort. (p. 49, la traducció es meva).

El to general del llibre és de tendresa, però també de fragilitat i serenitat davant la fi del viatge vital que li espera a James. Ja voldríem molts de nosaltres arribar a aquesta situació amb la claredat i les energies creatives que demostrava tenir Clive James quan va escriure The River in the Sky. Em fa sentir una sana enveja. Com a conclusió, reprodueixo un fragment rimat, una estrofa de deu versos:

This is my autumn's autumn. Claiming the use / Of so much splendour with my failing eyes / I take it as a sympathetic ruse / To glorify the path of one who dies / And see him out of the composing room, / The way the printers tapped out a farewell / For someone walking to a silent doom / After a life of noisy work done well / Among the old machines. So he moves on: / Othello, with his occupation gone.

Aquesta és la tardor de la meva tardor. Reclamo fer servir/ tantíssima esplendor amb els meus ulls defallits:/ ho considero una trampa comprensiva/ per a glorificar la senda d’un que mor/ i veure’l sortir de la sala de composicions,/ tal com els impressors marcaven el seu comiat/ per a qui caminava cap a un destí silent/ després d’una vida de treball ple de soroll però ben fet/ entre les velles màquines. I així procedeix:/ l’Otel·lo, sense la seva ocupació. (p. 118, la traducció es meva).