Lluna dolenta, un poema de Claire Askew

No es pot veure-la sempre d'una mateixa manera. Està sempre vigilant-nos?
Fotografia de Jessie Eastland 

Lluna dolenta

La lluna deu estar farta d'aparèixer en poemes;

l'agafen sempre dits de xuclamel tardaner,

sempre traspuada al llac a través de les llates del moll,

sempre argentant la cua que sacseja la carpa.

És sempre plat del sopar o mirall,

sempre retall d'ungla, sempre un somriure.

La lluna deu estar farta d'aparèixer en poemes.

Sempre la xinxeta brillant al cantó de la fotografia,

sempre fent ullades a l'interior de les llars de la classe mitjana.

Sempre arranjada per sobre d'un pont de Paris o Venècia,

sempre pupil·la o símbol,

sempre dona radiant, sempre fruitera.

També la trobes a la parabrisa esquerdada de l'escena del crim

amb les seves taques de sang. Està penjada sobre la porquera,

tacant de blanc el costat de la sitja

i esbiaixant-se amb ganivetades pels flancs d'un camió.

La trobes a totes les llandes abonyegades de la deixalleria,

transformant el terrer en una mola de peixos bruts.

Mai no és calavera soterrada,

mai el tap de goma en el lavabo d'un ionqui.

Mai el gat blanc amagat sota les rodes d'un camió,

mai la medusa pudenta embarrancada a la platja.

Mai un càlcul biliar; tampoc la dent arrencada, és clar.

Ningú no vol llegir poemes sobre aquestes coses.

Versió en llengua catalana del poema 'Bad Moon' de l'escocesa Claire Askew, publicat al llibre Be the First to Like This: New Scottish Poetry (2014) Pots trobar l'original en anglès aquí. © de la traducció, J. Salavert, 2020.