No és gens
habitual que un llibre de poesia guanyi premis literaris. En el cas de Dropbear,
el llibre va guanyar un premi prou especial: el Stella Prize, un guardó que des
de l’any 2013 condecora tots els anys un llibre escrit per una dona
australiana. Un aspecte diferent d’aquest premi és el fet que no fa cap
distinció entre gèneres: tots tenen el seu espai.
El mateix títol
del llibre ens insinua una visió irònica, fins i tot satírica. Es tracta d’una
criatura imaginària, una enganyifa que seria una mena de coala sanguinari i
agressiu que es deixa caure dels arbres sobre turistes desprevinguts i els
ataca amb ullals afilats.
The dropbear! Ai quina por! Fotografia de Yamavu. |
No li fan falta metàfores
per a fer-se entendre. Les seves composicions prenen les preocupacions més
actuals de la nostra societat en la segona dècada del segle: els drets de la
població indígena australiana, el desastre mediambiental i el canvi climàtic, la
manca d’igualtat social, el sistemàtic emblanquiment de la realitat històrica
colonial. Són potser qüestions incòmodes, però hi ha en Dropbear molt d’
humor en la juganera reconstrucció intertextual que fa de referències ben conegudes.
Per posar un
exemple, en ‘Playing in the Pastoral’ l’autora fa servir eines tipogràfiques
per a fer una deconstrucció del discurs clàssic pel que fa a la interpretació
de les terres australianes després de la colonització:
“The evocation entanglement entrapment
of convictions complexes consequences which have, since invasion,
haunted structured hallowed settler responses to,
and representations restraints of Aboriginal land home
and its custodians, ruptures at its most revolting
readable in Australian poetics. / L’evocació embolic parany de conviccions complexos conseqüències
els quals han, d’ençà la invasió,
perseguit estructurat les respostes sagrades dels colons a, i
representacions controls de la llar terra aborigen
i els seus custodis, es trenca en el seu punt més repugnant
llegible en la poètica australiana.” (p. 19; la traducció és meva)
En Dropbear
hi ha denuncia i ironia. En una peça dedicada als poetes australians clàssics i
contemporanis (‘To the Poets’) escriu Araluen:
“Potser el que us
han fet a vosaltres, també m’ho han fet a mi?
Al principi, esporuguits,
només coneixíeu aquesta terra com un lloc hostil, amb mancances. Aquí no trobàveu
cap marca vostra. L’horror relliscava sublim mentre construíeu cases i cerques
i esglésies. La primera destral que va abatre un eucaliptus. [...] Els nostres
ossos han cimentat els vostres edificis, els vostres poemes, però durant tot
aquest temps hem estat marginats, a la perifèria i en les reserves. [...]
Agafeu la llengua de les nostres boques sagnants i poseu-la dins de les vostres
cançons.” (p. 36, la traducció és meva)
Araluen declara
una lluita sense donar quarter al cànon literari colonial. En el poema ‘The
Trope Speaks’ [Ens parla la metàfora] escriu:
[...] The trope
offers an aesthetic hybridisation of Eurocentric and Aboriginal culture wherein
all that is fundamentally alienating to the white settler gaze is translated
into jargon and misappropriated cryptomythology. / La metàfora ofereix una hibridació
estètica de la cultura euro-cèntrica i la cultura aborigen, dins la qual tot el
que és fonamentalment alienant a la mirada del colon blanc es tradueix al seu
argot i una cripto-mitologia esbutxacada.” (p. 32; la traducció es meva).
Dropbear és una col·lecció d’escrits que col·loquen a una jove indígena australiana al front d’una lluita justa i necessària, la qual és encara molt més urgent ara, quan un nou rei britànic s’asseu al tro que el fa sobirà australià i al Parlament es debat atorgar veu pròpia als pobles i nacions indígenes. Tot i la ràbia que sens dubte fa acte de presència en moltes de les peces que componen el llibre, n’hi ha també tendresa i estimació per aquesta terra, la seva fauna i flora i molta esperança pel seu futur.