David Malouf, Earth Hour (St Lucia: University of Queensland Press, 2014). 88 pàgines.
L’hora de la
Terra, ‘Earth Hour’, ha esdevingut un fenomen anual – gairebé una celebració
del tipus ‘feel good’ que tanta bona voluntat assoleix entre reporters i les
masses en general – quan tothom apaga les llums a casa i mostra el seu
compromís amb el nostre fotut planeta. Res a veure amb la poesia de Malouf,
afegeixo ràpidament per a no confondre ningú!
Malouf és
possiblement un dels poetes australians amb més renom internacional, encara que
sigui conegut més per la seva obra narrativa que no per la seva poesia. Amb més
de 80 anys de vida, Earth Hour podria
esdevenir (encara que espero que no sigui així) una mena de testament poètic per a Malouf. Els
temes d’aquest poemari de 2014 són tots d’una rabiosa actualitat. La terra, el
medi ambient, els hàbitats dins els quals la humanitat ha construït la seva
morada, és també l’indret on tots, tard o d’hora, haurem inevitablement de tornar.
Almenys mentre la ciència no descobreixi l’elixir de la vida eterna.
Paradoxalment, es
per això que la presència del passat és una constant en Earth Hour. Alguns dels poemes de Earth Hour ens porten cap a temps i llocs particulars, els quals,
mitjançant l’abstracció que només la poesia pot assolir amb poques línies, es
transformen en mites modernes.
Estornells,
fotografia de J.M.Garg
|
Així com la
màxima diu que una imatge val més que mil paraules, també caldria reconèixer
que amb les paraules es pot construir dues imatges, i simultàniament! És el cas
del poema ‘A Recollection of Starlings: Rome ’84’ (p. 38). El record del pas
d’una una bandada d’ocells (estornells) a la ciutat eterna es converteix a la
pàgina en una bandada de paraules que volen davant els meravellats ulls del
lector. Aquest poema em va fer recordar les nombroses bandades d’estornells que
omplien (¿encara ho fan?, em pregunto) els arbres de les Grans Vies de
València.
Considerats de
manera individual, els poemes poden portar-nos sorpreses: per exemple, al poema
‘Trees’ (‘Arbres’), l’autor ens transporta a la posició d’un
arbre en mig del camp,
“when nomad
thoughts possess us, standing/ in one place only with nowhere to go/ but
upwards or deeper.”
“quan ens
posseeixen pensaments nòmades, dempeus/ a un lloc sense tenir cap lloc on
marxar,/ que no sigui cap amunt o cap a la profunditat.”
Malouf té una
tècnica exquisida; treballa tant amb versos curts com llargs, dotant els poemes
d’una musicalitat sorprenent per la concisió i la condensació que aconsegueix
per mitjà d’apariats sense rima i tercets. Sempre atent a les aparentment
insignificants revelacions de lo quotidià, fa servir la ironia com a punt de
reflexió sobre el destí que estem donant-li a nostra casa, la Terra: “...we sit
behind moonlit/ glass in our McMansions, cool/ millions at rehearsal/ here for our
rendezvous each with his own/ earth hour’ (‘Earth Hour’, p. 51). Els
encavalcaments, com és el cas dels versos precedents, conviden el lector a un
joc de connotacions i dobles lectures.
Són molts els
poemes que caldria destacar dins d’aquest llibre, però si em preguntessin,
assenyalaria, a més dels ja esmentats, ‘Whistling in the Dark’ [Xiulant dins la
foscor] (p. 12), una successió de tretze apariats sense rima, que constitueixen
una profunda reflexió sobre eixe silenci infinit amb què l’univers ens turmenta
i ens mortifica, i que alguns prefereixen anomenar déu, quan no hi sembla haver (fins ara) una
altra cosa que no sigui un llarg, inabastable silenci. Potser els límits duals
(eixa descripció en parelles de contraris tan estructuralista de la realitat) amb
els quals fem el nostre camí per la vida semblen no ser tan inalterables com
tothom voldria creure?
Earth Hour, naturalment, inclou molts més poemes, amb un
parell de seccions de temes comuns, com ara ‘A Green Miscellany’ o ‘Garden
Poems’. Un llibret molt recomanable, amb un gotet de vi negre i a la llum d’una
espelma encesa una albada de juny, per exemple.