Ressenya: Tyll, de Daniel Kehlmann

 

Daniel Kehlmann, Tyll (Londres: riverrun, 2021). 342 pàgines. Traduït a l'anglès per Ross Benjamin.

Tyll Ulenspiegel (també escrit com Till Eulenspiegel) és un personatge popular molt tradicional de la cultura alemanya i centreeuropea de la Baixa Edat Mitjana (segle XIV). Si la persona com a tal va existir o no serà per sempre un misteri. Kehlmann, novel·lista d’origen austríac/alemany de qui ja vaig ressenyar ja fa gairebé una dècada la traducció a l’anglès de F, construeix una bona (i prou competent) ficció en torn a aquest saltimbanqui, malabarista i bromista medieval. Kehlmann el situa, tanmateix, en els principis del segle XVII, durant la malaurada guerra dels Trenta Anys, un conflicte geopolític dins de l’Imperi Romanogermànic, que es va estendre per terres que avui formen part d’Alemanya, Txèquia i la qual, a més de deixar milions de morts, va involucrar tota una sèrie de regnes, principats i ducats.

Ein kurtzweilig lesen von Dyl Ulenspiegel gebore vß dem land zu Brunßwick : wie er sein leben volbracht hatt ; XCVI seiner geschichten. Edició publicada a Estrasburg l'any 1515. 

L’autor ens presenta Tyll en el primer capítol com un home que és reconegut per la gent, però alhora prou misteriós. En arribar a un poble, convenç els habitants de llençar a l’aire les seves sabates. Ho fan, és clar. Després els diu que son uns borinots, que retroben les sabates, què s’han pensat? Entre homes, dones i jovenalla comença una baralla mentre miren de recuperar sabates que, naturalment, son totes molt paregudes.

La part de la novel·la que més m’ha captivat és la que tracta de la infantesa de Tyll. Kehlmann li dona uns orígens molt humils i alhora tràgics. És el fill d’un moliner, Claus, que a penes guanya prou per posar menjar a la taula totes les nits, però qui té una enorme curiositat intel·lectual per qüestions científiques i filosòfiques. Quan al poble arriben uns jesuïtes caçadors de bruixes, la seva passió per l'alquímia, la nigromància i els grans misteris de la vida significarà la seva mort. Acusat de bruixeria, hi ha un judici absurd, del qual Tyll fuig tan aviat com s’adona que potser, després del seu pare, sigui ell l’acusat de bruixeria.

Apresa la lliçó sobre les desgràcies que l'ortodòxia religiosa pot causar a la gent més innocent i vulnerable, Tyll escapa del poble amb una noia que balla i canta, i tots dos plegats comencen una vida de vagabunderia artística. Viatgen per un continent devastat per la guerra i la pesta, i durant el seu deambular es troben amb gent de tots els tipus: lladres, estafadors, soldats sanguinaris i fins i tot, la reialesa, inclosa la reina Isabel de Bohèmia, la filla del rei James I. Kehlmann aprofita molt bé la connexió de la cort de Londres amb l’èxit i la fama d’un tal Shakespeare per donar un rerefons històric amb referencies als espectacles teatrals de Tyll.

La font dedicada a Tyll Ulenspiegel, obra en bronze de Karlheinz Goedtke a la plaça de l'Ajuntament de Mölln. Fotografia de Hans Weingartz.

La segona i la tercera part del llibre miren de narrar uns mateixos esdeveniments històrics (els de la guerra dels Trenta Anys) adoptant punts de vista diferents, i Tyll desapareix temporalment de la història. Kehlmann sembla molt més interessat en evidenciar la brutalitat ferotge del conflicte bèl·lic, del patiment dels malalts i la fam que el poble passava en aquells temps tan dolents.

El Tyll que crea Kehlmann destaca per la seva capacitat verbal per a l’enginy i la befa, a més de la seva mirada escarnidora de tot el que passa al seu voltant. És un llibre contundent sobre una època de la història europea que no va resoldre els conflictes politicoeconòmics que segles més tard van conduir a dues guerres mundials.

Tyll lo publicó en 2019 en castellano Random House, con traducción de Isabel García Adánez.

Ressenya: Terminally Poetic, d'Ouyang Yu

Ouyang Yu. Terminally Poetic (Port Adelaide: Ginninderra Press, 2020). 184 pàgines.

Publicat l’any passat, aquest volum de poemes del australià-xinés Ouyang Yu veu la llum un parell de dècades més tard que els va escriure l’autor resident a Melbourne. Com ell mateix confessa a un article aparegut a la revista Overland, que duu per títol ‘Mistakes make poetry’, Terminally Poetic “és una col·lecció de poesia que ja a l’any 2000 havia enllestit per a presentar a una editorial. Després de nombrosos rebuigs per tot arreu el món, vaig deixar-la de banda i la havia oblidat totalment fins a la fi del 2019, quan la vaig trobar per accident mentre buscava altres arxius en l’ordinador, i vaig pensar: Per què no? A la primera editorial en línia que vaig trobar mig a cegues els vaig enviar el manuscrit per correu electrònic. Al dia següent vaig rebre com resposta l’acceptació de l’editorial per a publicar-la, l’acceptació més ràpida que mai no he tingut en la meva vida”.

I aquest aspecte és significatiu a l’hora de valorar aquest llibret, un valenta recopilació de poemes presentada en ordre alfabètic. De la A fins a la W, Ouyang deixa anar les seves apreciacions, basades en experiències i vivències com a poeta que escriu en una llengua adoptiva en un país adoptiu, reflexionant sobre l’acte d’escriure, els rebuigs editorials, els festivals literaris, l’entramat econòmic que domina no només la industria del llibre a Austràlia sinó també el petit i incestuós món de les revistes literàries australianes.

Són versos plens de vitalitat, mesclada amb amargura, ironia, sarcasme, ingeni i humor. Versos curts que es combinen amb versos extremadament llargs. Queda clar que, en la seva poesia, ni la forma ni el contingut no segueixen regles. Un exemple d’aquesta rebel·lió oberta el trobem a ‘can you write a bad poem’, del qual tradueixo els primers versos:

“pots escriure un poema dolent

com una cara lletja

de manera intencionada

 

un de dolent, que no contingui flors ni dones formoses

un que no inclogui cap metàfora grata

un que no evoqui cap referència a grans noms de persones o indrets

un que es vulgui mantenir fred o fresc

una mica com tot just després de fer una bona cagada

un que no vulgui exigir ser un bon poema

un que repugni tots els editors del món

perquè senzillament per a ells no funciona segons les seves

teories

o gusts

personals

...”

(p. 26, la meva traducció)

Les temàtiques dins de Terminally Poetic són, tanmateix, molt variades. Hi ha poemes sobre el racisme que pateixen els asiàtics a Austràlia (un assumpte que toca Ouyang al seu Diari íntim d’un editor), com ara ‘Letter to the cross-cultural judging panel’ o ‘No racism’. Hi ha molts poemes que tracten del procés d’escriptura, i voldria destacar aquest, que es titula ‘A conversation’:

“Una conversa

el novel·lista diu:

 

què ets tu?

poeta?

tot el que saps fer

és manejar unes quantes línies

 

el poeta diu,

no tens completament la raó

de fet

jo només manejo una línia

 

què és això?

diu el novel·lista que guanya milions de dòlars amb el mateix número

de paraules

 

la línia entre la vida + la mort

diu el poeta”

(p. 32, la meva traducció)

Tot i que l’anglès no sigui la seva llengua, Ouyang fa constantment jocs de paraules, subvertint i pervertint l’idioma. Al poema titulat ‘Inquiry letter to a literary editor’ es troben aquests versos:

what sort of stuff would you like

mild or wild or child

mad or sad or just bad or simply sallad or ballad

...

I conclou amb

“what if

i attempt to

unwrite”

(p. 68)

La qüestió és que Ouyang es plenament conscient del poder de la paraula per poder destorbar o fins i tot destruir el seu significat original i incitar el lector a re-escriure el poema segons els seus desitjos propis mentre fa la lectura. Eixe procés ho realitza amb la manipulació ortogràfica, o també sintàctica. Un excel·lent exemple de la primera es troba a ‘This poem has not been revised’:

[...]

I thought of the slogan in my yang days:

Down with the Soviet revisionism!

I thought of my own devised slogan in my middle-aged days:

Down with the Australian revisionism!

I thought of so many breast revising themselves throughout

the world

at the time of writing

I thought yang should be ‘young’ and ‘breast’ should be ‘breasts’

and ‘advise’ should be ‘advice’

[...]” (p. 150)

El Riu Groc [黃河] a Lanzhou. Fotografia de Colegota.

En Terminally Poetic el poeta es fa moltes preguntes sobre què vol dir l’art i en què consisteix el procés creatiu, però també qüestiona la posició massa sovint defensiva en la qual l’autor es troba. Trobem al poema que porta per títol ‘I don’t want to write’ [No vull escriure] una confessió terrible:

sometimes you’d think poetry is like shit

once stuck in it you’d never wash it clean like the yellow river

(p. 60)

Terminally Poetic és poesia sense ornaments, paraules sense límits, denunciacions d’un estat d’afers de l’escena literària australiana que premia uns i ignora d’altres per raons mai no diàfanes. I per a concloure aquesta ressenya, et convido a llegir un altre poema d’en Ouyang:

Escriptura dolenta

em rebutges perquè escric malament

em rebutges perquè escric lleig

em rebutges perquè escric inintel·ligiblement

em rebutges perquè escric agramaticalment fins i tot inelegantment

em rebutges perquè estàs cagat de por amb la meva escriptura dolenta

perquè et fa capgirar l’estómac

fa pudor, sí, quina ferum tot just sota el teu nas

jo tendeixo a estar d’acord amb tu

ets massa bo per a mi, fotudament bo per a mi

massa bona carabassa per a mi

tu i eixa fotuda meravella teva que anomenes art literatura o poesia

que escrius massa bé en anglès

jo duc dos-cents anys escrivint malament no ho saps això

duc fent servir el teu fotut anglès per escriure malament no ho saps això

el teu anglès amb què és tan fàcil fotre però tan difícil de fer servir

el teu anglès que et fa guanyar ‘gardons’ tot i que em fot una merda

el teu anglès que ens exclou i extrudeix a nosaltres els dolents de la peli

els “xinesos dolents” recordes que va dir el Bulletin fa cent anys?

el chinglish dolent, eixe soc jo i la meva escriptura dolenta

escrita al teu mur

i a la teva cara”

(p. 20, la meva traducció)

Un llibre imprescindible per poder entendre si tan sols una mica de l’escena literària australiana de principis d’aquest segle.

Xavier Bosch's Nosaltres dos: A Review

Xavier Bosch, Nosaltres dos (Barcelona: Columna, 2017). 566 pages.

What to make of the many people we meet throughout our lifetime? Some stay close for years, even decades; others remain close for shorter periods of time, while others simply vanish as quickly as they became part of your inner circle, albeit briefly. Yet as you approach the twilight years, it should be a good idea to look back (not in anger, though) and assess.

But the question remains: is it really that good an idea? Who knows? This is a matter which is probably easier to deal with in fiction than in real life, don’t you think?

‘The two of us’: the title alludes to are Kim and Laura, who meet at university when they have to complete a joint assignment on Mary Shelley’s Frankenstein. It is the 1980s, but theirs is a friendship that grows through the months and years, and grows stronger, too.

“In the late afternoon sun, the lake was a millpond. A bluish calm mirror reflecting every reddish hue of the day that was hiding behind the mountains. Slowly, the night was shadowing the road to Mieres, the Estunes, the Rocacorba summit or Xicu Cabanyes’ Forest of Erotic Sculptures. Perhaps Kim would have liked to see the gigantic cocks at Can Ginebreda? But it was getting dark, and without any daylight the temperature at the Russian fishing house was coming down severely. Laura noticed she was getting a split lip. A while before Kim had wrapped around his neck, as if not meaning to, the blue scarf Laura had taken off so she could zip her leather jacket. But neither of them was in a hurry. Due to the last bits of light, where the water became darker, they thought they could glimpse drops of mercury.” (p. 57, my translation) Photograph by JosepBC.

Kim is the third son of a Barcelona hotel owner, something of an upper-middle class dynasty, the Rafels. His life has been more or less decided for him: complete a degree, join the management team at the hotel and enjoy the perks of belonging to the wealthy. Laura is from Banyoles, her family is not as well-off as Kim’s, but what she lacks in privilege she makes up for with her efforts, intelligence and perseverance.

The Russian-looking fishing house on Lake Banyoles. Photograph by Enfo.

One way or another, life always hits us with heavy blows. In Kim’s case, he wakes up hungover on the day he was supposed to accompany Alex, his eldest brother, to Ibiza in the family boat. Roger, son number two, takes his place. On the way to the island, the boat rams into a half-submerged shipping container. They both perish.

After graduating, Kim and Laura find their own ways. Laura meets a much older English academic, falls for his charm and chooses the peace he irradiates. She goes to live with him England. Soon she specialises in conference interpreting and builds a reputation. After three years or so, she receives a big bunch of flowers from Eric, a much younger man, the manager of a rock band, who has offered her a full-time position. Not much later, she moves in with him.

During those years, Kim has remained in Barcelona, has married Miriam. He still has his fun, plays tennis with his mates and drives his sports car around. He has stayed in touch with Laura via email or the occasional phone call. When she finds out Eric has AIDS and realises she’s been living through a daily Russian roulette with him and the band, she asks Kim for help. The two friends meet in London. Laura decides to return to Barcelona, but Miriam notices there could be something other than friendship. Eventually, and thanks to some not completely explained intervention from Kim, Laura is offered a job in Australia.

“Lakes give cities some respite. The peace of the Serpentine was being shattered only by the clatter of cutlery and trays, the polite rustle of those who were queuing while waiting for the second course – hot stew, grilled steak or some fish unbeknownst to Kim – and the feeble voice of the tanned cashier. No sooner had the rain stopped than two young men from the cleaning services company, easily identifiable because of their green overalls, started drying up the stone benches and tables. Sun-seeking people, both tourists and locals, came out to drink their coffees by the water. The ducks quacked incessantly, perhaps disoriented by the sudden change in the weather. Kim threw away the umbrella, which had already served its purpose, grabbed the apple pie his sweet-toothed father liked so much and, grabbing his suitcase with his other hand went outside to eat it. To take in the cool November air and wait for Laura. Whatever the problem she might have, he was very much looking forward to seeing her. Whatever it was that was the matter with her, and he was hoping it was nothing too serious, he was kind of anxious to meet her again… He felt someone standing behind him was grabbing him by the shoulder.” (p. 297) The Serpentine at Hyde Park. Photograph by Tristan Surtel. 

The story then jumps back to 2016, where the book starts with the party to celebrate that Kim turns 50. Laura has been invited, too. She flies all the way back for the occasion. Kim and Miriam are already divorced. What will happen when the two friends see each other again, after so many years?

Nosaltres dos mostly entertains. There is nothing more to the story than the personal: Bosch does not contextualise the plot or his characters in terms of socio-political issues. If anything, it is just the hotel business and its ups and downs before and after Barcelona becoming the host city for the Olympic Games in 1992. And that’s about it. The language is informal, the plot has few uncalled-for twists and the gross interference from the Rome-based side of the Rafels family adds some mystery and spice to what is, largely speaking, a romance.

In my view, Bosch relies on adopting Kim’s narrative point of view much too heavily. While there may be some depth to his character, this is not the case with Laura. Her side of the story hardly ever comes across as fully convincing.

While this is a piece of fiction, there is however one factual error that I found quite amusing, given that I have lived in Canberra for over a decade. There has never been a Faculty of Translation and Interpreting at the University of Canberra. As a matter of fact, UC no longer  hosts a School of Languages. The Spanish Language Department, for which I was a tutor for one rather forgettable year, was wrecked by its inept managers and other scandalous matters, which are absolutely irrelevant here.

A novel about friendship, love and the passage of time. They say time heals all wounds, and I completely disagree. The proverb is hardly accurate. It is however true that time does not kill off true friendships. Ever.

Ressenya: The River in the Sky, de Clive James

Clive James, The River in the Sky (Nova York: Liveright Publishing, 2018). 122 pàgines.

Ara, a setembre de 2019, fa més de quatre anys que vaig escriure aquestes paraules: “Clive James se morirá uno de estos días. Como a todos, en algún momento, más pronto o más tarde.” Doncs han passat quatre anys i quatre mesos, i afortunadament James continua viu. Lo millor és que ha pogut ocupar-se en escriure més poesies. Va publicar una col·lecció anomenada Injury Time (2017), i l’any proppassat va sortir The River in the Sky, un llarg poema que s’acosta a una autobiografia en vers.

El títol, ‘El riu del cel’, és una referència al nom de la Via Làctia en japonès: “Ama No Gawa / el riu del cel / la manera com els japonesos/ anomenen la Via Làctia.” I de fet, tant la imatge del riu com la de la via ens recorden un desplaçament, i en bona part del poema James descriu un viatge surrealista dins les entranyes de Luna Park, en la ribera nord de la Badia de Sydney. És un viatge ple d'ecos de Dante, encara que no n'hi ha cap infern a la fi del seu recorregut.

Gateway to Heaven or Hell? Un parc d'atraccions; un parc ple de records. Fotografia de Eva Rinaldi.

James comença el poema amb la constatació positiva del que és, a la fi, la seva desfeta diària:

All is not lost, despite the quietness

That comes like nightfall now as the last strength

Ebbs from my limbs, and feebleness of breath

Makes even focusing my eyes a task –

(No està tot perdut, malgrat la quietud/ que arriba com la nit ara quan les darreres forces/ es vessen dels meus braços i cames, i la feblesa de mon alè/ fa afanyós encara enfocar els meus ulls...; (p. 1, la traducció es meva))

El poema, tanmateix, esdevé de vegades un recull de records sense massa ordre: potser el poeta fa l’esforç de concentrar-se en la memòria quan menys és capaç el seu cos d’ajudar-li en l’afany de mantenir-se viu i mantenir-los vius, els records. Tots els moments significatius de la seva vida mereixen un lloc al poema. La mort del seu pare, quan ell era a penes un nen, va projectar la seva ombra pesarosa sobre la seva infantesa. En el seu viatge oníric pels records de la infància apareixen mestres i mestresses, companys i personatges diversos. Tot forma part d’una experiència vital enriquidora, singular, sempre amb el teló de fons de la ciutat de Sydney on James va créixer.

James demana al lector comprensió i empatia. Fins i tot sembla convidar-nos a tenir l’esperança de que n’hi ha una altra vida després de la mort:

Give credit to my gathered images

As if they might come with me,

And you, too, come with me

Just as if the afterlife

Were life itself.

(Dona crèdit al meu recull d’imatges/ com si poguessin vindre amb mi,/ i tu, tu també, vine amb mi/ com si la vida ultraterrenal/ fos la vida mateixa. (p. 54, la traducció és meva))

Però al capdavall, tots els esdeveniments, sensacions i moments vitals – tant els fets significatius com els menys intranscendents – que componen la nostra vida i ens queden impresos al cervell en forma de records (fal·libles) han de desaparèixer. James rebutja explícitament la possibilitat de contemplar una resposta afirmativa a la qüestió potser més fonamental per a l’ésser humà en el moment d’acabar el nostre viatge sobre la Terra:

But no, there is no journey,

There never was a journey,

There is just a multiform

Rearrangement and displacement

Around the epicentres

Of all you ever knew

(No, no n’hi ha cap viatge,/ mai no hi va haver cap viatge, / hi ha només una reconfiguració/ i un desplaçament multiformes/ arreu dels epicentres/ de tot el que vas saber ... (p.54, la traducció és meva)

Com a poema, The River in the Sky no té una estructura massa específica. La major part del poema està escrit en verso lliure, i de vegades l’autor sembla submergir-se en una mena de desgavell, un barreja de mots, dades i moments personals de l’autor, com si Clive James hagués tingut una mica de presa per acabar-ho, o potser com si fos una col·lecció d’esborranys i notes apilades, tot plegat un afany de recopilació dels seus records vitals, encara que sempre s’hi imposi una reflexió alhora humil i melancòlica.

I tanmateix, hi ha instants d’una subtilesa exquisida. Per exemple, quan James recorda una de les seves cafeteries afavorides al centre de la ciutat de Sydney, regentada per unes dones jueves procedents de Viena. La ironia de les coincidències és brutal:

Nothing but coincidence

That the ladies ran their shop

Only half the aisle away

From the tiny model train [...]

That ran in circles through

Its plaster landscape

A miniature reminder

That the train they never caught

Full sized and far away

Would have taken them to death.

(Res més que una coincidència/ que les senyores portaven el seu negoci/ a l’altra banda del corredor/ on un trenet de miniatura [...] / que es desplaçava fent cercles/ per un paisatge de guix/ un recordatori en miniatura/  que el tren que mai no van agafar/ de dimensions reals/les haurien portat a la mort. (p. 49, la traducció es meva).

El to general del llibre és de tendresa, però també de fragilitat i serenitat davant la fi del viatge vital que li espera a James. Ja voldríem molts de nosaltres arribar a aquesta situació amb la claredat i les energies creatives que demostrava tenir Clive James quan va escriure The River in the Sky. Em fa sentir una sana enveja. Com a conclusió, reprodueixo un fragment rimat, una estrofa de deu versos:

This is my autumn's autumn. Claiming the use / Of so much splendour with my failing eyes / I take it as a sympathetic ruse / To glorify the path of one who dies / And see him out of the composing room, / The way the printers tapped out a farewell / For someone walking to a silent doom / After a life of noisy work done well / Among the old machines. So he moves on: / Othello, with his occupation gone.

Aquesta és la tardor de la meva tardor. Reclamo fer servir/ tantíssima esplendor amb els meus ulls defallits:/ ho considero una trampa comprensiva/ per a glorificar la senda d’un que mor/ i veure’l sortir de la sala de composicions,/ tal com els impressors marcaven el seu comiat/ per a qui caminava cap a un destí silent/ després d’una vida de treball ple de soroll però ben fet/ entre les velles màquines. I així procedeix:/ l’Otel·lo, sense la seva ocupació. (p. 118, la traducció es meva).

Ressenya: The Corpse Exhibition and Other Stories of Iraq, d'Hassan Blasim

Hassan Blasim, The Corpse Exhibition and Other Stories of Iraq (Nova York: Penguin, 2014). 196 pàgines. Traducció a l'anglès a càrrec de Jonathan Wright.

Vaig assabentar-me d’aquesta col·lecció de relats curts gràcies a un llibre d’assajos intitulat We’re Doomed: Now What?, de l’estatunidenc Roy Scranton. Es tracta d’un llibre de relats invariablement tristos, tot i que l’autor faci gala d’un humor negre força subtil. És una mena d’ironia que exhibeix des de la primera pàgina, amb el conte que dona títol al llibre, ‘L’exposició de cadàvers’. Aquesta història reprodueix una vigorosa arenga d’un buròcrata iraquià d’un ministeri sense identificar; l’home li parla a un recluta, a qui li han encarregat la tasca d’assegurar que els cadàvers produïts pels nombrosos assassinats tinguin un efecte estètic singular.

Blasim combina sovint la fantasia amb una mena de realitat que la immensa majoria de nosaltres mai no voldrem ni imaginar a les nostres vides. La violència, la crueltat, el terror, el nihilisme més absolut i absurd donen forma a uns relats estranys que alhora ens proporcionen una visió humorística d’un conflicte, el de la invasió de Iraq, que va marcar el començament del nostre segle d’una manera inesborrable. El món ja mai no ha estat el mateix.

Una diferència fonamental entre aquest llibre i d’altres sobre aquest conflicte militar, escrits per autors nord-americans és la absència de soldats estrangers. Els personatges són tots iraquians: el seu destí inexorable és una mort violenta. Fins i tot quan sembla que havien fugit del terror, com en el darrer conte de la col·lecció, ‘The nightmares of Carlos Fuentes’ [Els malsons de Carlos Fuentes].

Un iraquià aconsegueix asil polític als Països Baixos. Per a posar més distància si cap amb el seu passat de terror i violència, agafa un nou nom seguint la recomanació d’un amic pel telèfon: Carlos Fuentes, com el gran autor mexicà. A Holanda, canvia d’hàbits, aprèn la llengua, la cultura i la història del país d’adopció, es casa i forma una família. Sembla perfecte, no? Ideal! Però, planteja Blasim, és realment possible deixar el passat enrere?

No tots els contes tracten de la guerra que van declarar l’infame grupet de les Açores. Alguns relats es transporten a l’Iraq de Saddam i les seves purgues polítiques i el transfons de les guerres contra Iran i Kuwait, i fins i tot després de l’ocupació, amb l’arribada o la aparició de grups terroristes gihadistes, el sectarisme, i la violència per tot arreu.

Amb la caiguda del tirà, va començar una altra etapa de terror, violència i morts.

El queda molt clar de la lectura d’aquests contes és l’insuperable trauma pel que han passat els pobladors d’Iraq, i em sembla evident que el mateix autor va ser testimoni de les brutalitats de tota mena per les quals va passar el país. Potser la manera més efectiva de deixar enrere les experiències traumàtiques és escriure sobre elles. Si a més a més, l’escriptor afegeix elements de fantasia o d’una absurditat veritablement xocant, l’escriptura pot sublimar una mica el dol, el terror o la tristesa.

Alguns dels contes són veritablement surrealistes: ‘The Reality and the Record’ narra les explicacions d’un sol·licitant d’asil a Suècia (l’escriptor viu a Finlàndia), qui arriba a la conclusió que els assessors, el que realment volen escoltar són els horrors, en comptes dels punts de vista de l’home. La seva història detalla llavors els successius segrests que pateix, com a xofer d’ambulàncies, per part de diferents grups que li obliguen a fer confessions falses, les quals graven en vídeo. Els vídeos són distribuïts pels principals canals de TV com si fossin veritables. Com que demostra tenir excel·lents dots per a la actuació, el seu preu s’incrementa entre els grups terroristes. Fins i tot fa una confessió en la què pretén ser un soldat espanyol, exigint la retirada de les forces espanyoles de l'Iraq. El problema és que quan el vídeo arriba a les televisions, l’exèrcit d’Espanya ja ha abandonat Iraq.

Aquest és un llibre important perquè ens subministra una perspectiva molt distinta sobre un conflicte que, per desgràcia, encara no ha terminat completament. Tot i que els contes, almenys en la traducció al anglès que he llegit (Blasim escriu en àrab), no semblen tots tenir l’estructura més habitual de la narrativa curta a la què estem acostumats, i de vegades la tècnica emprada pareix una mica inexperta, la de Blasim és una veu creadora fresca i necessària.

Ressenya: Earth Hour, de David Malouf

David Malouf, Earth Hour (St Lucia: University of Queensland Press, 2014). 88 pàgines.

L’hora de la Terra, ‘Earth Hour’, ha esdevingut un fenomen anual – gairebé una celebració del tipus ‘feel good’ que tanta bona voluntat assoleix entre reporters i les masses en general – quan tothom apaga les llums a casa i mostra el seu compromís amb el nostre fotut planeta. Res a veure amb la poesia de Malouf, afegeixo ràpidament per a no confondre ningú!

Malouf és possiblement un dels poetes australians amb més renom internacional, encara que sigui conegut més per la seva obra narrativa que no per la seva poesia. Amb més de 80 anys de vida, Earth Hour podria esdevenir (encara que espero que no sigui així) una mena de testament poètic per a Malouf. Els temes d’aquest poemari de 2014 són tots d’una rabiosa actualitat. La terra, el medi ambient, els hàbitats dins els quals la humanitat ha construït la seva morada, és també l’indret on tots, tard o d’hora, haurem inevitablement de tornar. Almenys mentre la ciència no descobreixi l’elixir de la vida eterna.

Paradoxalment, es per això que la presència del passat és una constant en Earth Hour. Alguns dels poemes de Earth Hour ens porten cap a temps i llocs particulars, els quals, mitjançant l’abstracció que només la poesia pot assolir amb poques línies, es transformen en mites modernes.

Estornells, fotografia de J.M.Garg

Així com la màxima diu que una imatge val més que mil paraules, també caldria reconèixer que amb les paraules es pot construir dues imatges, i simultàniament! És el cas del poema ‘A Recollection of Starlings: Rome ’84’ (p. 38). El record del pas d’una una bandada d’ocells (estornells) a la ciutat eterna es converteix a la pàgina en una bandada de paraules que volen davant els meravellats ulls del lector. Aquest poema em va fer recordar les nombroses bandades d’estornells que omplien (¿encara ho fan?, em pregunto) els arbres de les Grans Vies de València.

Considerats de manera individual, els poemes poden portar-nos sorpreses: per exemple, al poema ‘Trees’ (‘Arbres’), l’autor ens transporta a la posició d’un arbre en mig del camp,

“when nomad thoughts possess us, standing/ in one place only with nowhere to go/ but upwards or deeper.”

“quan ens posseeixen pensaments nòmades, dempeus/ a un lloc sense tenir cap lloc on marxar,/ que no sigui cap amunt o cap a la profunditat.”

Malouf té una tècnica exquisida; treballa tant amb versos curts com llargs, dotant els poemes d’una musicalitat sorprenent per la concisió i la condensació que aconsegueix per mitjà d’apariats sense rima i tercets. Sempre atent a les aparentment insignificants revelacions de lo quotidià, fa servir la ironia com a punt de reflexió sobre el destí que estem donant-li a nostra casa, la Terra: “...we sit behind moonlit/ glass in our McMansions, cool/ millions at rehearsal/ here for our rendezvous each with his own/ earth hour’ (‘Earth Hour’, p. 51). Els encavalcaments, com és el cas dels versos precedents, conviden el lector a un joc de connotacions i dobles lectures.

Són molts els poemes que caldria destacar dins d’aquest llibre, però si em preguntessin, assenyalaria, a més dels ja esmentats, ‘Whistling in the Dark’ [Xiulant dins la foscor] (p. 12), una successió de tretze apariats sense rima, que constitueixen una profunda reflexió sobre eixe silenci infinit amb què l’univers ens turmenta i ens mortifica, i que alguns prefereixen anomenar déu, quan no hi sembla haver (fins ara) una altra cosa que no sigui un llarg, inabastable silenci. Potser els límits duals (eixa descripció en parelles de contraris tan estructuralista de la realitat) amb els quals fem el nostre camí per la vida semblen no ser tan inalterables com tothom voldria creure?

Earth Hour, naturalment, inclou molts més poemes, amb un parell de seccions de temes comuns, com ara ‘A Green Miscellany’ o ‘Garden Poems’. Un llibret molt recomanable, amb un gotet de vi negre i a la llum d’una espelma encesa una albada de juny, per exemple.