Every time a language is lost, a worldview is lost
“What is lost when a language goes silent?”, asks Russ Rymer in his extremely
valuable article titled ‘Vanishing
Voices’ in National Geographic, which Trudie sent me a few days ago.
Rymer draws once again our attention to the fact that languages continue to
disappear all over the world: “One language dies every 14 days. By the next
century nearly half of the roughly 7,000 languages spoken on Earth will likely disappear,
as communities abandon native tongues in favor of English, Mandarin, or
Spanish.” Just imagine that: one unique worldview vanished forever every
fortnight.
Some ideas in Rymer’s article brought to my mind a column I
had read during the past weekend, this one by
Aragonese-born Catalan writer Francesc Serés. Serés comments on the
Aragonese Government decision to invent a name for the language (Catalan)
spoken in an area known as La Franja (the Strip); from now on, it will be known
as Eastern Aragonese. There is of course a long history of attacks on the
Catalan language, but since the Partido Popular won the Spanish state general
elections in 2011, the attacks have intensified and spread to the Balearic
Islands.
As Rymer says in his article, “Today any language with a
television station and a currency is in a position to obliterate those without.”
But the situation might be reversed where intransigent, intolerant and populist
political power can deliberately flex its muscles against a minor player. It
reminded me of the Valencian Government decision to switch off the TV re-transmitters
(which were set up and paid for by Valencian people) that for a very long time
made it possible to see, and more importantly, to listen to, Catalan TV in the País Valencià. As Serés
makes it clear in his column, the far right-wing Partido Popular has time and
again imposed its legislation in an attempt to forcefully erase the linguistic
realities that unite many places west, south and east of Barcelona.
Rymer alerts us to another sad reality: “The ongoing
collapse of the world’s biodiversity is more than just an apt metaphor for the
crisis of language extinction. The disappearance of a language deprives us of
knowledge no less valuable than some future miracle drug that may be lost when
a species goes extinct.” Predictions are that in one hundred years’ time there
may only about one hundred languages left; there is an evident parallel between
species extinction and language extinction, the consequences of which I would
rather not imagine.
Cada cop que es perd una llengua,
es perd una visió del món
“Què es perd quan una llengua es
silencia?”, es pregunta Russ Rymer en el seu valuós article titulat ‘Vanishing
Voices’ en Nacional Geogràfic, que Trudie em va enviar ara fa uns
dies. Rymer posa una vegada més la nostra atenció al fet que les llengües
continuen desapareixent arreu el món: “Es mor una llengua cada 14 dies. El
segle pròxim, gairebé més de la meitat de les aproximadament 7.000 llengües
parlades en la Terra probablement desapareixerà, mentre les comunitats
abandonen llengües natives a favor de l'anglès, el xinès, o el castellà.” Dona
por imaginar-ho: una visió singular del món es esvaneix per sempre cada
quinzena.
Algunes idees en l'article de
Rymer em feren pensar en una columna
que havia llegit durant el cap de setmana passat, aquesta d’un escriptor en
llengua catalana nascut a Aragó, en Francesc Serés. En Serés comenta la decisió
del govern d’Aragó, que ha inventat un nom per la llengua (català) parlada en
una àrea coneguda com La Franja; d'ara endavant, serà coneguda com aragonès
oriental. Hi ha naturalment una llarga història d'atacs vers la llengua
catalana, però des de que el Partido Popular va guanyar les eleccions generals
a l’Estat espanyol en 2011, els atacs s’han intensificat, i fins i tot s’han
estès a les Illes Balears.
Com Rymer diu en el seu article,
“Avui qualsevol llengua amb una estació de televisió i una moneda és en una
posició per obliterar les altres.” Però la situació podria invertir-se, quan un
poder polític populista intransigent i intolerant intencionadament pot fer
força i fer-li mal als més petits. Em va recordar de la decisió del Govern
valencià per apagar els repetidors de televisió (instal·lats i pagats pel poble
valencià) que per un temps molt llarg va fer possible de veure, i el que és més
important, escoltar, televisió catalana al País Valencià. Com
Serés deixa clar en la seua columna, la dreta dura del Partido Popular moltes
vegades ha imposat la seva legislació en un intent per esborrar per la força
les realitats lingüístiques que uneixen molts llocs a l'oest, al sud i a l’est
de Barcelona. Al nord, per ara, no hi poden fer-ne res.
Rymer ens alerta d’una altra
trista realitat: “L'esfondrament actual de la biodiversitat al món és més que
una apta metàfora per la crisi d’extinció de les llengües. La desaparició d'una
llengua ens priva d’un coneixement no menys valuós que algun miraculós fàrmac
futur que es pot perdre quan una espècie es extinga.” Les prediccions diuen que
en cent anys potser només queden al món unes cent llengües; hi ha un evident
paral·lel entre l’extinció d’espècies i la extinció de llengües: les seues
conseqüències, preferisc no imaginar-les.
