Loss of languages - Pèrdua de llengües

Every time a language is lost, a worldview is lost

“What is lost when a language goes silent?”, asks Russ Rymer in his extremely valuable article titled ‘Vanishing Voices’ in National Geographic, which Trudie sent me a few days ago. Rymer draws once again our attention to the fact that languages continue to disappear all over the world: “One language dies every 14 days. By the next century nearly half of the roughly 7,000 languages spoken on Earth will likely disappear, as communities abandon native tongues in favor of English, Mandarin, or Spanish.” Just imagine that: one unique worldview vanished forever every fortnight.

Some ideas in Rymer’s article brought to my mind a column I had read during the past weekend, this one by Aragonese-born Catalan writer Francesc Serés. Serés comments on the Aragonese Government decision to invent a name for the language (Catalan) spoken in an area known as La Franja (the Strip); from now on, it will be known as Eastern Aragonese. There is of course a long history of attacks on the Catalan language, but since the Partido Popular won the Spanish state general elections in 2011, the attacks have intensified and spread to the Balearic Islands.

As Rymer says in his article, “Today any language with a television station and a currency is in a position to obliterate those without.” But the situation might be reversed where intransigent, intolerant and populist political power can deliberately flex its muscles against a minor player. It reminded me of the Valencian Government decision to switch off the TV re-transmitters (which were set up and paid for by Valencian people) that for a very long time made it possible to see, and more importantly, to listen to, Catalan TV in the País Valencià. As Serés makes it clear in his column, the far right-wing Partido Popular has time and again imposed its legislation in an attempt to forcefully erase the linguistic realities that unite many places west, south and east of Barcelona.

Rymer alerts us to another sad reality: “The ongoing collapse of the world’s biodiversity is more than just an apt metaphor for the crisis of language extinction. The disappearance of a language deprives us of knowledge no less valuable than some future miracle drug that may be lost when a species goes extinct.” Predictions are that in one hundred years’ time there may only about one hundred languages left; there is an evident parallel between species extinction and language extinction, the consequences of which I would rather not imagine.

Cada cop que es perd una llengua, es perd una visió del món

“Què es perd quan una llengua es silencia?”, es pregunta Russ Rymer en el seu valuós article titulat ‘Vanishing Voices’ en Nacional Geogràfic, que Trudie em va enviar ara fa uns dies. Rymer posa una vegada més la nostra atenció al fet que les llengües continuen desapareixent arreu el món: “Es mor una llengua cada 14 dies. El segle pròxim, gairebé més de la meitat de les aproximadament 7.000 llengües parlades en la Terra probablement desapareixerà, mentre les comunitats abandonen llengües natives a favor de l'anglès, el xinès, o el castellà.” Dona por imaginar-ho: una visió singular del món  es esvaneix per sempre cada quinzena.

Algunes idees en l'article de Rymer em feren pensar en una columna que havia llegit durant el cap de setmana passat, aquesta d’un escriptor en llengua catalana nascut a Aragó, en Francesc Serés. En Serés comenta la decisió del govern d’Aragó, que ha inventat un nom per la llengua (català) parlada en una àrea coneguda com La Franja; d'ara endavant, serà coneguda com aragonès oriental. Hi ha naturalment una llarga història d'atacs vers la llengua catalana, però des de que el Partido Popular va guanyar les eleccions generals a l’Estat espanyol en 2011, els atacs s’han intensificat, i fins i tot s’han estès a les Illes Balears.

Com Rymer diu en el seu article, “Avui qualsevol llengua amb una estació de televisió i una moneda és en una posició per obliterar les altres.” Però la situació podria invertir-se, quan un poder polític populista intransigent i intolerant intencionadament pot fer força i fer-li mal als més petits. Em va recordar de la decisió del Govern valencià per apagar els repetidors de televisió (instal·lats i pagats pel poble valencià) que per un temps molt llarg va fer possible de veure, i el que és més important, escoltar, televisió catalana al País Valencià. Com Serés deixa clar en la seua columna, la dreta dura del Partido Popular moltes vegades ha imposat la seva legislació en un intent per esborrar per la força les realitats lingüístiques que uneixen molts llocs a l'oest, al sud i a l’est de Barcelona. Al nord, per ara, no hi poden fer-ne res.

Rymer ens alerta d’una altra trista realitat: “L'esfondrament actual de la biodiversitat al món és més que una apta metàfora per la crisi d’extinció de les llengües. La desaparició d'una llengua ens priva d’un coneixement no menys valuós que algun miraculós fàrmac futur que es pot perdre quan una espècie es extinga.” Les prediccions diuen que en cent anys potser només queden al món unes cent llengües; hi ha un evident paral·lel entre l’extinció d’espècies i la extinció de llengües: les seues conseqüències, preferisc no imaginar-les.