Clive James, The River in the Sky (Nova York: Liveright Publishing, 2018). 122 pàgines.
Ara, a setembre
de 2019, fa més de quatre anys que vaig escriure aquestes paraules: “Clive
James se morirá uno de estos días. Como a todos, en algún momento, más pronto o
más tarde.” Doncs han passat quatre anys i quatre mesos, i afortunadament James
continua viu. Lo millor és que ha pogut ocupar-se en escriure més poesies. Va
publicar una col·lecció anomenada Injury Time (2017), i l’any proppassat
va sortir The River in the Sky, un llarg poema que s’acosta a una
autobiografia en vers.
El títol, ‘El riu
del cel’, és una referència al nom de la Via Làctia en japonès: “Ama No Gawa
/ el riu del cel / la manera com els japonesos/ anomenen la Via Làctia.” I de
fet, tant la imatge del riu com la de la via ens recorden un desplaçament, i en
bona part del poema James descriu un viatge surrealista dins les entranyes de
Luna Park, en la ribera nord de la Badia de Sydney. És un viatge ple d'ecos de
Dante, encara que no n'hi ha cap infern a la fi del seu recorregut.
Gateway to Heaven or Hell? Un parc d'atraccions; un parc ple de records. Fotografia de Eva Rinaldi. |
James comença el
poema amb la constatació positiva del que és, a la fi, la seva desfeta diària:
All is not lost,
despite the quietness
That comes like
nightfall now as the last strength
Ebbs from my
limbs, and feebleness of breath
Makes even
focusing my eyes a task –
(No està tot
perdut, malgrat la quietud/ que arriba com la nit ara quan les darreres forces/
es vessen dels meus braços i cames, i la feblesa de mon alè/ fa afanyós encara
enfocar els meus ulls...; (p. 1, la traducció es meva))
El poema,
tanmateix, esdevé de vegades un recull de records sense massa ordre: potser el
poeta fa l’esforç de concentrar-se en la memòria quan menys és capaç el seu cos
d’ajudar-li en l’afany de mantenir-se viu i mantenir-los vius, els records.
Tots els moments significatius de la seva vida mereixen un lloc al poema. La
mort del seu pare, quan ell era a penes un nen, va projectar la seva ombra
pesarosa sobre la seva infantesa. En el seu viatge oníric pels records de la
infància apareixen mestres i mestresses, companys i personatges diversos. Tot
forma part d’una experiència vital enriquidora, singular, sempre amb el teló de
fons de la ciutat de Sydney on James va créixer.
James demana al
lector comprensió i empatia. Fins i tot sembla convidar-nos a tenir l’esperança
de que n’hi ha una altra vida després de la mort:
Give credit to my
gathered images
As if they might
come with me,
And you, too,
come with me
Just as if the
afterlife
Were life itself.
(Dona crèdit al
meu recull d’imatges/ com si poguessin vindre amb mi,/ i tu, tu també, vine amb
mi/ com si la vida ultraterrenal/ fos la vida mateixa. (p. 54, la traducció és
meva))
Però al capdavall,
tots els esdeveniments, sensacions i moments vitals – tant els fets significatius
com els menys intranscendents – que componen la nostra vida i ens queden
impresos al cervell en forma de records (fal·libles) han de desaparèixer. James
rebutja explícitament la possibilitat de contemplar una resposta afirmativa a
la qüestió potser més fonamental per a l’ésser humà en el moment d’acabar el
nostre viatge sobre la Terra:
But no, there is
no journey,
There never was a
journey,
There is just a
multiform
Rearrangement and
displacement
Around the
epicentres
Of all you ever
knew
(No, no n’hi ha cap viatge,/ mai no hi va
haver cap viatge, / hi ha només una reconfiguració/ i un desplaçament
multiformes/ arreu dels epicentres/ de tot el que vas saber ... (p.54, la
traducció és meva)
Com a poema, The
River in the Sky no té una estructura massa específica. La major part del
poema està escrit en verso lliure, i de vegades l’autor sembla submergir-se en
una mena de desgavell, un barreja de mots, dades i moments personals de
l’autor, com si Clive James hagués tingut una mica de presa per acabar-ho, o potser
com si fos una col·lecció d’esborranys i notes apilades, tot plegat un afany de
recopilació dels seus records vitals, encara que sempre s’hi imposi una
reflexió alhora humil i melancòlica.
I tanmateix, hi
ha instants d’una subtilesa exquisida. Per exemple, quan James recorda una de
les seves cafeteries afavorides al centre de la ciutat de Sydney, regentada per
unes dones jueves procedents de Viena. La ironia de les coincidències és
brutal:
Nothing but
coincidence
That the ladies
ran their shop
Only half the
aisle away
From the tiny
model train [...]
That ran in
circles through
Its plaster landscape
A miniature reminder
That the train
they never caught
Full sized and
far away
Would have taken
them to death.
(Res més que una
coincidència/ que les senyores portaven el seu negoci/ a l’altra banda del
corredor/ on un trenet de miniatura [...] / que es desplaçava fent cercles/ per
un paisatge de guix/ un recordatori en miniatura/ que el tren que mai no van agafar/ de
dimensions reals/les haurien portat a la mort. (p. 49, la traducció es meva).
El to general del llibre
és de tendresa, però també de fragilitat i serenitat davant la fi del viatge
vital que li espera a James. Ja voldríem molts de nosaltres arribar a aquesta
situació amb la claredat i les energies creatives que demostrava tenir Clive
James quan va escriure The River in the Sky. Em fa sentir una sana
enveja. Com a conclusió, reprodueixo un fragment rimat, una estrofa de deu
versos:
This is my autumn's autumn. Claiming the use / Of so much splendour with my
failing eyes / I take it as a sympathetic ruse / To glorify the path of one who
dies / And see him out of the composing room, / The way the printers tapped out
a farewell / For someone walking to a silent doom / After a life of noisy work
done well / Among the old machines. So he moves on: / Othello, with his
occupation gone.
Aquesta és la tardor de la meva tardor. Reclamo fer servir/ tantíssima
esplendor amb els meus ulls defallits:/ ho considero una trampa comprensiva/
per a glorificar la senda d’un que mor/ i veure’l sortir de la sala de
composicions,/ tal com els impressors marcaven el seu comiat/ per a qui
caminava cap a un destí silent/ després d’una vida de treball ple de soroll
però ben fet/ entre les velles màquines. I així procedeix:/ l’Otel·lo, sense la
seva ocupació. (p. 118, la traducció es meva).