Ressenya: Terminally Poetic, d'Ouyang Yu

Ouyang Yu. Terminally Poetic (Port Adelaide: Ginninderra Press, 2020). 184 pàgines.

Publicat l’any passat, aquest volum de poemes del australià-xinés Ouyang Yu veu la llum un parell de dècades més tard que els va escriure l’autor resident a Melbourne. Com ell mateix confessa a un article aparegut a la revista Overland, que duu per títol ‘Mistakes make poetry’, Terminally Poetic “és una col·lecció de poesia que ja a l’any 2000 havia enllestit per a presentar a una editorial. Després de nombrosos rebuigs per tot arreu el món, vaig deixar-la de banda i la havia oblidat totalment fins a la fi del 2019, quan la vaig trobar per accident mentre buscava altres arxius en l’ordinador, i vaig pensar: Per què no? A la primera editorial en línia que vaig trobar mig a cegues els vaig enviar el manuscrit per correu electrònic. Al dia següent vaig rebre com resposta l’acceptació de l’editorial per a publicar-la, l’acceptació més ràpida que mai no he tingut en la meva vida”.

I aquest aspecte és significatiu a l’hora de valorar aquest llibret, un valenta recopilació de poemes presentada en ordre alfabètic. De la A fins a la W, Ouyang deixa anar les seves apreciacions, basades en experiències i vivències com a poeta que escriu en una llengua adoptiva en un país adoptiu, reflexionant sobre l’acte d’escriure, els rebuigs editorials, els festivals literaris, l’entramat econòmic que domina no només la industria del llibre a Austràlia sinó també el petit i incestuós món de les revistes literàries australianes.

Són versos plens de vitalitat, mesclada amb amargura, ironia, sarcasme, ingeni i humor. Versos curts que es combinen amb versos extremadament llargs. Queda clar que, en la seva poesia, ni la forma ni el contingut no segueixen regles. Un exemple d’aquesta rebel·lió oberta el trobem a ‘can you write a bad poem’, del qual tradueixo els primers versos:

“pots escriure un poema dolent

com una cara lletja

de manera intencionada

 

un de dolent, que no contingui flors ni dones formoses

un que no inclogui cap metàfora grata

un que no evoqui cap referència a grans noms de persones o indrets

un que es vulgui mantenir fred o fresc

una mica com tot just després de fer una bona cagada

un que no vulgui exigir ser un bon poema

un que repugni tots els editors del món

perquè senzillament per a ells no funciona segons les seves

teories

o gusts

personals

...”

(p. 26, la meva traducció)

Les temàtiques dins de Terminally Poetic són, tanmateix, molt variades. Hi ha poemes sobre el racisme que pateixen els asiàtics a Austràlia (un assumpte que toca Ouyang al seu Diari íntim d’un editor), com ara ‘Letter to the cross-cultural judging panel’ o ‘No racism’. Hi ha molts poemes que tracten del procés d’escriptura, i voldria destacar aquest, que es titula ‘A conversation’:

“Una conversa

el novel·lista diu:

 

què ets tu?

poeta?

tot el que saps fer

és manejar unes quantes línies

 

el poeta diu,

no tens completament la raó

de fet

jo només manejo una línia

 

què és això?

diu el novel·lista que guanya milions de dòlars amb el mateix número

de paraules

 

la línia entre la vida + la mort

diu el poeta”

(p. 32, la meva traducció)

Tot i que l’anglès no sigui la seva llengua, Ouyang fa constantment jocs de paraules, subvertint i pervertint l’idioma. Al poema titulat ‘Inquiry letter to a literary editor’ es troben aquests versos:

what sort of stuff would you like

mild or wild or child

mad or sad or just bad or simply sallad or ballad

...

I conclou amb

“what if

i attempt to

unwrite”

(p. 68)

La qüestió és que Ouyang es plenament conscient del poder de la paraula per poder destorbar o fins i tot destruir el seu significat original i incitar el lector a re-escriure el poema segons els seus desitjos propis mentre fa la lectura. Eixe procés ho realitza amb la manipulació ortogràfica, o també sintàctica. Un excel·lent exemple de la primera es troba a ‘This poem has not been revised’:

[...]

I thought of the slogan in my yang days:

Down with the Soviet revisionism!

I thought of my own devised slogan in my middle-aged days:

Down with the Australian revisionism!

I thought of so many breast revising themselves throughout

the world

at the time of writing

I thought yang should be ‘young’ and ‘breast’ should be ‘breasts’

and ‘advise’ should be ‘advice’

[...]” (p. 150)

El Riu Groc [黃河] a Lanzhou. Fotografia de Colegota.

En Terminally Poetic el poeta es fa moltes preguntes sobre què vol dir l’art i en què consisteix el procés creatiu, però també qüestiona la posició massa sovint defensiva en la qual l’autor es troba. Trobem al poema que porta per títol ‘I don’t want to write’ [No vull escriure] una confessió terrible:

sometimes you’d think poetry is like shit

once stuck in it you’d never wash it clean like the yellow river

(p. 60)

Terminally Poetic és poesia sense ornaments, paraules sense límits, denunciacions d’un estat d’afers de l’escena literària australiana que premia uns i ignora d’altres per raons mai no diàfanes. I per a concloure aquesta ressenya, et convido a llegir un altre poema d’en Ouyang:

Escriptura dolenta

em rebutges perquè escric malament

em rebutges perquè escric lleig

em rebutges perquè escric inintel·ligiblement

em rebutges perquè escric agramaticalment fins i tot inelegantment

em rebutges perquè estàs cagat de por amb la meva escriptura dolenta

perquè et fa capgirar l’estómac

fa pudor, sí, quina ferum tot just sota el teu nas

jo tendeixo a estar d’acord amb tu

ets massa bo per a mi, fotudament bo per a mi

massa bona carabassa per a mi

tu i eixa fotuda meravella teva que anomenes art literatura o poesia

que escrius massa bé en anglès

jo duc dos-cents anys escrivint malament no ho saps això

duc fent servir el teu fotut anglès per escriure malament no ho saps això

el teu anglès amb què és tan fàcil fotre però tan difícil de fer servir

el teu anglès que et fa guanyar ‘gardons’ tot i que em fot una merda

el teu anglès que ens exclou i extrudeix a nosaltres els dolents de la peli

els “xinesos dolents” recordes que va dir el Bulletin fa cent anys?

el chinglish dolent, eixe soc jo i la meva escriptura dolenta

escrita al teu mur

i a la teva cara”

(p. 20, la meva traducció)

Un llibre imprescindible per poder entendre si tan sols una mica de l’escena literària australiana de principis d’aquest segle.

Reseña: The Plains, de Gerald Murnane

Gerald Murnane, The Plains (Melbourne: Text, 2017 [1982]). 174 páginas.

Publicada por primera vez en 1982, The Plains está en la línea de los otro cuatro libros de Murnane que he leído hasta la fecha (Tamarisk Row, Barley Patch, Invisible Yet Enduring Lilacs y A Lifetime On Clouds), un autor ciertamente idiosincrático y excepcional.

Un joven con aspiraciones creativas o artísticas llega a un pequeño pueblo de las llanuras del interior de Australia. Después de unos días o semanas (no termina de quedarme muy claro cuánto tiempo, ni si tal plazo es algo relevante) consigue que un terrateniente lo contrate para llevar a cabo su proyecto cinematográfico.

Su propósito es, según dice, estudiar las creencias, los comportamientos, sueños y cultura de las personas que habitan esas llanuras. Pero la narración que produce el cineasta es en realidad una especie de elucubración sobre la posibilidad de que un estudio tal pudiera ser factible, y que sirviera de algo

Los personajes no tienen nombre. El narrador no tiene nombre. Los lugares no tienen nombre. Es una manera de hacerlos incognoscibles y mantener un aura de misterio sobre todos ellos, por supuesto. Pero es también una curiosa estrategia narrativa: el autor logra ocultarse en y de la narración misma.

En The Plains no hay apenas una trama. Además, la falta de referenciación de los personajes que apenas se vislumbran convierte el libro en algo mítico: es una suerte de laberinto del que el lector sale prácticamente tan desconcertado como había entrado, mas le queda la sensación de haber intuido algo singular, poético, muy elaborado. Murnane dijo de sí mismo en una entrevista escrita que “Mis oraciones son las mejor formadas de todas las oraciones escritas por un escritor de ficción en lengua inglesa” hasta ese momento.

Sin embargo, también cabría especular con la posibilidad de otra lectura: que todo en The Plains es un juego, un envite completamente paradójico a costa del narrador protagonista primeramente, y en última instancia, también del lector. La figura del explorador perdido en el estéril interior de Australia ha dado pie a numerosas ficciones (la mejor, en mi opinión, es Voss, de Patrick White). Las llanuras que nos propone explorar Murnane son “una tierra plana a mi alrededor que parecía más y más un lugar que solamente yo podía interpretar.” (p. 3)

Una llanura como cualquier otra de las muchas que hay en Australia. Red Rock. Fotografía de Peterdownunder 

El libro concluye con el cineasta declarando su renuncia a producir la película que había ideado. En cierto modo, es la guinda con que Murnane adorna un texto opaco por su deliberada falta de definición, de referenciación. Las diversiones intertextuales son autorreferenciales: no van a ninguna parte. Si aceptas entrar en este laberinto, parece proponer el autor, los guiños y reflejos no te van a ayudar a encontrar un camino. ¿Para qué quieres una salida de esto, en cualquier caso? Disfruta del caos:

Antes de guardar los libros y los papeles que estaban en el escritorio en la maleta, marqué una carpeta con un rótulo que decía: ÚLTIMOS PENSAMIENTOS ANTES DE COMENZAR EL GUIÓN PROPIAMENTE DICHO. Después, en una hoja limpia dentro de la carpeta, escribí lo siguiente:

“En todas las semanas desde que arribé aquí solamente me he asomado a mirar desde el balcón dos veces. Habría sido algo sencillo explorar esas llanuras que empiezan al final de casi todas las calles de este pueblo. ¿Pero cómo hubiera podido poseerlas del modo que siempre he querido poseer un terreno en las llanuras?

Esta noche me colocaré por fin a la vista de sus llanuras. Empiezan ya por fin a revelárseme las primeras escenas de la película, El interior. Ahora solamente me queda poner mis notas en orden y escribirlo.

Mas vuelve una vieja duda. ¿Hay alguna llanura en alguna parte que pudiera representarse mediante una sencilla imagen? ¿Qué palabras, qué cámara, podría revelar las llanuras dentro de las llanuras de las que tan frecuentemente he oído hablar en estas últimas semanas?

La vista desde el balcón -ahora, igual que un nativo de las llanuras, ya no veo una tierra sólida sino una calima oscilante que oculta una cierta mansión en cuya poco iluminada biblioteca una joven mujer mira fijamente la imagen de otra joven mujer que se sienta leyendo un libro que le hace pensar en alguna llanura que está ahora fuera del campo de visión.

Sospecho que, estando en estados de ánimo así, todos los hombres pueden viajar hacia el corazón de alguna remota llanura privada. ¿Puedo siquiera hacerles una descripción a los demás de los pocos cientos de millas que atravesé para alcanzar este pueblo? Y aun así, ¿Por qué tratar de mostrarlas como tierra y pastos cuando alguien a mucha distancia pudiera verlas ahora como solamente una señal de algo, sea lo que sea que esté a punto de descubrir?

Y a estas horas, su padre le habrá dicho que estoy en camino hacia ella. (pp. 82-83, mi traducción)

The Plains está disponible en castellano (en traducción de Carles Andreu) y en català (amb traducció a càrrec de Marta Hernández i Pibernat), ambas publicadas por Minúscula.