Mostrando entradas con la etiqueta poesia australiana. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta poesia australiana. Mostrar todas las entradas

27 sept 2022

Ressenya: Dropbear, d'Evelyn Araluen

Evelyn Araluen, Dropbear (St. Lucia: University of Queensland Press, 2022 [2021]). 104 pàgines.

No és gens habitual que un llibre de poesia guanyi premis literaris. En el cas de Dropbear, el llibre va guanyar un premi prou especial: el Stella Prize, un guardó que des de l’any 2013 condecora tots els anys un llibre escrit per una dona australiana. Un aspecte diferent d’aquest premi és el fet que no fa cap distinció entre gèneres: tots tenen el seu espai.

El mateix títol del llibre ens insinua una visió irònica, fins i tot satírica. Es tracta d’una criatura imaginària, una enganyifa que seria una mena de coala sanguinari i agressiu que es deixa caure dels arbres sobre turistes desprevinguts i els ataca amb ullals afilats.

The dropbear! Ai quina por! Fotografia de Yamavu.
Dropbear és un llibre eclèctic: combina poemes amb peces curtes de prosa i fins i tot microcontes. El seu to general és subversiu, mordaç i divertit, però també tallant com un vent glacial. Araluen posa la seva mira en l’herència colonial que continua essent part no només del cànon literari australià sinó del seu sistema polític que es reflecteixen tan escandalosament en les desigualtats entre l’establishment de l’Austràlia anglosaxona i els seus pobladors originaris.

No li fan falta metàfores per a fer-se entendre. Les seves composicions prenen les preocupacions més actuals de la nostra societat en la segona dècada del segle: els drets de la població indígena australiana, el desastre mediambiental i el canvi climàtic, la manca d’igualtat social, el sistemàtic emblanquiment de la realitat històrica colonial. Són potser qüestions incòmodes, però hi ha en Dropbear molt d’ humor en la juganera reconstrucció intertextual que fa de referències ben conegudes.

Per posar un exemple, en ‘Playing in the Pastoral’ l’autora fa servir eines tipogràfiques per a fer una deconstrucció del discurs clàssic pel que fa a la interpretació de les terres australianes després de la colonització:

“The evocation entanglement entrapment of convictions complexes consequences which have, since invasion, haunted structured hallowed settler responses to, and representations restraints of Aboriginal land home and its custodians, ruptures at its most revolting readable in Australian poetics. / L’evocació embolic parany de conviccions complexos conseqüències els quals han, d’ençà la invasió, perseguit estructurat les respostes sagrades dels colons a, i representacions controls de la llar terra aborigen i els seus custodis, es trenca en el seu punt més repugnant llegible en la poètica australiana.” (p. 19; la traducció és meva)

En Dropbear hi ha denuncia i ironia. En una peça dedicada als poetes australians clàssics i contemporanis (‘To the Poets’) escriu Araluen:

“Potser el que us han fet a vosaltres, també m’ho han fet a mi?

Al principi, esporuguits, només coneixíeu aquesta terra com un lloc hostil, amb mancances. Aquí no trobàveu cap marca vostra. L’horror relliscava sublim mentre construíeu cases i cerques i esglésies. La primera destral que va abatre un eucaliptus. [...] Els nostres ossos han cimentat els vostres edificis, els vostres poemes, però durant tot aquest temps hem estat marginats, a la perifèria i en les reserves. [...] Agafeu la llengua de les nostres boques sagnants i poseu-la dins de les vostres cançons.” (p. 36, la traducció és meva)

Araluen declara una lluita sense donar quarter al cànon literari colonial. En el poema ‘The Trope Speaks’ [Ens parla la metàfora] escriu:

[...] The trope offers an aesthetic hybridisation of Eurocentric and Aboriginal culture wherein all that is fundamentally alienating to the white settler gaze is translated into jargon and misappropriated cryptomythology. / La metàfora ofereix una hibridació estètica de la cultura euro-cèntrica i la cultura aborigen, dins la qual tot el que és fonamentalment alienant a la mirada del colon blanc es tradueix al seu argot i una cripto-mitologia esbutxacada.” (p. 32; la traducció es meva).

Dropbear és una col·lecció d’escrits que col·loquen a una jove indígena australiana al front d’una lluita justa i necessària, la qual és encara molt més urgent ara, quan un nou rei britànic s’asseu al tro que el fa sobirà australià i al Parlament es debat atorgar veu pròpia als pobles i nacions indígenes. Tot i la ràbia que sens dubte fa acte de presència en moltes de les peces que componen el llibre, n’hi ha també tendresa i estimació per aquesta terra, la seva fauna i flora i molta esperança pel seu futur.

26 oct 2021

El solc: un poema de Warwick McFadyen

Fotografia de Mak Richard

El solc

La superfície es trenca i en la separació 

hi escapen les línies de l'oneig.

Formen una cresta i llavors s'esvaïen dins del plec

que s'arrombolla i dorm sota l'escuma.

És així com m'esquitxa cada moment

des del gronxar del bressol fins a la fossa silent;

aquesta és la veu que ha deixat de viatjar

llevat del que va deixar i el que va donar.

Aquest és el solc que s'eixampla, que duu

l'eco i la crida d'una vida que és ara passat

cap als meus dies lligats a la riba. L'aigua

se'm esmuny entre les mans, tot i que l'agafo amb fermesa.


Traducció de 'The Wake', de Warwick McFadyen. El poema va aparèixer en un article de l'autor a The Guardian el 10 d'octubre. El fill de McFadyen, Hamish, va morir ara fa dos anys. Tenia 21 anys.

11 abr 2021

Ressenya: Terminally Poetic, d'Ouyang Yu

Ouyang Yu. Terminally Poetic (Port Adelaide: Ginninderra Press, 2020). 184 pàgines.

Publicat l’any passat, aquest volum de poemes del australià-xinés Ouyang Yu veu la llum un parell de dècades més tard que els va escriure l’autor resident a Melbourne. Com ell mateix confessa a un article aparegut a la revista Overland, que duu per títol ‘Mistakes make poetry’, Terminally Poetic “és una col·lecció de poesia que ja a l’any 2000 havia enllestit per a presentar a una editorial. Després de nombrosos rebuigs per tot arreu el món, vaig deixar-la de banda i la havia oblidat totalment fins a la fi del 2019, quan la vaig trobar per accident mentre buscava altres arxius en l’ordinador, i vaig pensar: Per què no? A la primera editorial en línia que vaig trobar mig a cegues els vaig enviar el manuscrit per correu electrònic. Al dia següent vaig rebre com resposta l’acceptació de l’editorial per a publicar-la, l’acceptació més ràpida que mai no he tingut en la meva vida”.

I aquest aspecte és significatiu a l’hora de valorar aquest llibret, un valenta recopilació de poemes presentada en ordre alfabètic. De la A fins a la W, Ouyang deixa anar les seves apreciacions, basades en experiències i vivències com a poeta que escriu en una llengua adoptiva en un país adoptiu, reflexionant sobre l’acte d’escriure, els rebuigs editorials, els festivals literaris, l’entramat econòmic que domina no només la industria del llibre a Austràlia sinó també el petit i incestuós món de les revistes literàries australianes.

Són versos plens de vitalitat, mesclada amb amargura, ironia, sarcasme, ingeni i humor. Versos curts que es combinen amb versos extremadament llargs. Queda clar que, en la seva poesia, ni la forma ni el contingut no segueixen regles. Un exemple d’aquesta rebel·lió oberta el trobem a ‘can you write a bad poem’, del qual tradueixo els primers versos:

“pots escriure un poema dolent

com una cara lletja

de manera intencionada

 

un de dolent, que no contingui flors ni dones formoses

un que no inclogui cap metàfora grata

un que no evoqui cap referència a grans noms de persones o indrets

un que es vulgui mantenir fred o fresc

una mica com tot just després de fer una bona cagada

un que no vulgui exigir ser un bon poema

un que repugni tots els editors del món

perquè senzillament per a ells no funciona segons les seves

teories

o gusts

personals

...”

(p. 26, la meva traducció)

Les temàtiques dins de Terminally Poetic són, tanmateix, molt variades. Hi ha poemes sobre el racisme que pateixen els asiàtics a Austràlia (un assumpte que toca Ouyang al seu Diari íntim d’un editor), com ara ‘Letter to the cross-cultural judging panel’ o ‘No racism’. Hi ha molts poemes que tracten del procés d’escriptura, i voldria destacar aquest, que es titula ‘A conversation’:

“Una conversa

el novel·lista diu:

 

què ets tu?

poeta?

tot el que saps fer

és manejar unes quantes línies

 

el poeta diu,

no tens completament la raó

de fet

jo només manejo una línia

 

què és això?

diu el novel·lista que guanya milions de dòlars amb el mateix número

de paraules

 

la línia entre la vida + la mort

diu el poeta”

(p. 32, la meva traducció)

Tot i que l’anglès no sigui la seva llengua, Ouyang fa constantment jocs de paraules, subvertint i pervertint l’idioma. Al poema titulat ‘Inquiry letter to a literary editor’ es troben aquests versos:

what sort of stuff would you like

mild or wild or child

mad or sad or just bad or simply sallad or ballad

...

I conclou amb

“what if

i attempt to

unwrite”

(p. 68)

La qüestió és que Ouyang es plenament conscient del poder de la paraula per poder destorbar o fins i tot destruir el seu significat original i incitar el lector a re-escriure el poema segons els seus desitjos propis mentre fa la lectura. Eixe procés ho realitza amb la manipulació ortogràfica, o també sintàctica. Un excel·lent exemple de la primera es troba a ‘This poem has not been revised’:

[...]

I thought of the slogan in my yang days:

Down with the Soviet revisionism!

I thought of my own devised slogan in my middle-aged days:

Down with the Australian revisionism!

I thought of so many breast revising themselves throughout

the world

at the time of writing

I thought yang should be ‘young’ and ‘breast’ should be ‘breasts’

and ‘advise’ should be ‘advice’

[...]” (p. 150)

El Riu Groc [黃河] a Lanzhou. Fotografia de Colegota.

En Terminally Poetic el poeta es fa moltes preguntes sobre què vol dir l’art i en què consisteix el procés creatiu, però també qüestiona la posició massa sovint defensiva en la qual l’autor es troba. Trobem al poema que porta per títol ‘I don’t want to write’ [No vull escriure] una confessió terrible:

sometimes you’d think poetry is like shit

once stuck in it you’d never wash it clean like the yellow river

(p. 60)

Terminally Poetic és poesia sense ornaments, paraules sense límits, denunciacions d’un estat d’afers de l’escena literària australiana que premia uns i ignora d’altres per raons mai no diàfanes. I per a concloure aquesta ressenya, et convido a llegir un altre poema d’en Ouyang:

Escriptura dolenta

em rebutges perquè escric malament

em rebutges perquè escric lleig

em rebutges perquè escric inintel·ligiblement

em rebutges perquè escric agramaticalment fins i tot inelegantment

em rebutges perquè estàs cagat de por amb la meva escriptura dolenta

perquè et fa capgirar l’estómac

fa pudor, sí, quina ferum tot just sota el teu nas

jo tendeixo a estar d’acord amb tu

ets massa bo per a mi, fotudament bo per a mi

massa bona carabassa per a mi

tu i eixa fotuda meravella teva que anomenes art literatura o poesia

que escrius massa bé en anglès

jo duc dos-cents anys escrivint malament no ho saps això

duc fent servir el teu fotut anglès per escriure malament no ho saps això

el teu anglès amb què és tan fàcil fotre però tan difícil de fer servir

el teu anglès que et fa guanyar ‘gardons’ tot i que em fot una merda

el teu anglès que ens exclou i extrudeix a nosaltres els dolents de la peli

els “xinesos dolents” recordes que va dir el Bulletin fa cent anys?

el chinglish dolent, eixe soc jo i la meva escriptura dolenta

escrita al teu mur

i a la teva cara”

(p. 20, la meva traducció)

Un llibre imprescindible per poder entendre si tan sols una mica de l’escena literària australiana de principis d’aquest segle.


4 ene 2021

Van dir-me, un poema d'Ouyang Yu

Fotografia de la web de UQP
 

«Van dir-me

que m'anés a fer la mà

que tornés a la meva terra

que fos millor que el que sempre soc

que escrigués a un nivell completament acceptable

que callés quan hi hagués gran demanda d'una veu

que revisés i continués revisant fins que no res quedés de mi

que no digués res bo del país on vaig néixer i créixer

que em dividís sempre contra el meu ésser

que romangués en un confinament perpetu, llevat que vagin a llançar un llibre i vulguin que tu

vagis i compris un exemplar

que veiés i continués veient els seus anuncis a la tele perquè tot el que pensis sigui comprar, comprar i comprar

que no volgués conèixer-los perquè ells no volen conèixer-me

que recordés que la gent de la meva terra mai no és prou bona,

i han de ser esborrats

un dia, o han de ser completament sotmesos com esclaus

que interioritzi tota la ira, el ressentiment, les frustracions, els desenganys, el desànim fins que em torni

una bomba atòmica de mides humanes»


© de la traducció, J. Salavert (2021)

Posts més visitats/Lo más visto en los últimos 30 días/Most-visited posts in last 30 days

¿Quién escribe? Who writes? Qui escriu?

Mi foto
Ngunnawal land, Australia