El solc: un poema de Warwick McFadyen

Fotografia de Mak Richard

El solc

La superfície es trenca i en la separació 

hi escapen les línies de l'oneig.

Formen una cresta i llavors s'esvaïen dins del plec

que s'arrombolla i dorm sota l'escuma.

És així com m'esquitxa cada moment

des del gronxar del bressol fins a la fossa silent;

aquesta és la veu que ha deixat de viatjar

llevat del que va deixar i el que va donar.

Aquest és el solc que s'eixampla, que duu

l'eco i la crida d'una vida que és ara passat

cap als meus dies lligats a la riba. L'aigua

se'm esmuny entre les mans, tot i que l'agafo amb fermesa.

Traducció de 'The Wake', de Warwick McFadyen. El poema va aparèixer en un article de l'autor a The Guardian el 10 d'octubre. El fill de McFadyen, Hamish, va morir ara fa dos anys. Tenia 21 anys.

Van dir-me, un poema d'Ouyang Yu

Fotografia de la web de UQP

 

«Van dir-me

que m'anés a fer la mà

que tornés a la meva terra

que fos millor que el que sempre soc

que escrigués a un nivell completament acceptable

que callés quan hi hagués gran demanda d'una veu

que revisés i continués revisant fins que no res quedés de mi

que no digués res bo del país on vaig néixer i créixer

que em dividís sempre contra el meu ésser

que romangués en un confinament perpetu, llevat que vagin a llançar un llibre i vulguin que tu

vagis i compris un exemplar

que veiés i continués veient els seus anuncis a la tele perquè tot el que pensis sigui comprar, comprar i comprar

que no volgués conèixer-los perquè ells no volen conèixer-me

que recordés que la gent de la meva terra mai no és prou bona,

i han de ser esborrats

un dia, o han de ser completament sotmesos com esclaus

que interioritzi tota la ira, el ressentiment, les frustracions, els desenganys, el desànim fins que em torni

una bomba atòmica de mides humanes»

© de la traducció, J. Salavert (2021)

Lluna dolenta, un poema de Claire Askew

No es pot veure-la sempre d'una mateixa manera. Està sempre vigilant-nos?
Fotografia de Jessie Eastland 

Lluna dolenta

La lluna deu estar farta d'aparèixer en poemes;

l'agafen sempre dits de xuclamel tardaner,

sempre traspuada al llac a través de les llates del moll,

sempre argentant la cua que sacseja la carpa.

És sempre plat del sopar o mirall,

sempre retall d'ungla, sempre un somriure.

La lluna deu estar farta d'aparèixer en poemes.

Sempre la xinxeta brillant al cantó de la fotografia,

sempre fent ullades a l'interior de les llars de la classe mitjana.

Sempre arranjada per sobre d'un pont de Paris o Venècia,

sempre pupil·la o símbol,

sempre dona radiant, sempre fruitera.

També la trobes a la parabrisa esquerdada de l'escena del crim

amb les seves taques de sang. Està penjada sobre la porquera,

tacant de blanc el costat de la sitja

i esbiaixant-se amb ganivetades pels flancs d'un camió.

La trobes a totes les llandes abonyegades de la deixalleria,

transformant el terrer en una mola de peixos bruts.

Mai no és calavera soterrada,

mai el tap de goma en el lavabo d'un ionqui.

Mai el gat blanc amagat sota les rodes d'un camió,

mai la medusa pudenta embarrancada a la platja.

Mai un càlcul biliar; tampoc la dent arrencada, és clar.

Ningú no vol llegir poemes sobre aquestes coses.

Versió en llengua catalana del poema 'Bad Moon' de l'escocesa Claire Askew, publicat al llibre Be the First to Like This: New Scottish Poetry (2014) Pots trobar l'original en anglès aquí. © de la traducció, J. Salavert, 2020.

Winter (Hivern, de Miquel Martí i Pol)

Winter landscape, New South Wales. Photograph by MDRX.

Winter

I love the quiet of gardens,

and the swollen red hands of bricklayers.

I love the tenderness of rain

and the uncertain steps of the aged on the snow.

I love the trees with frost-drawings

and the quite of evenings by the heater.

I love the never-ending nights

and the people hurrying out of the cinema.

Winter isn’t sad:

It is a little melancholic,

with a white and most intimate melancholy.

Winter is not the cold and the snow:

it is to forget the preponderance of green,

an ever-hopeful restart.

Winter is not foggy days:

it is a rare suppleness of light

on objects. Winter is silence,

it is the town in silence,

it is the silence of homes

and that of rooms

and that of people who look, behind the windows,

how snow unifies horizons 

and makes everything

poignantly close and attainable. 

Translation from the original poem in Catalan by Miquel Martí i Pol. 

Ⓒ J. Salavert, 2020

Diari íntim d'un editor - Presentació del llibre en La Volta al Llibre en 80 mons

Mercè Climent, from Lletra Impresa Publishers, introduces their latest release, Ouyang Yu's Diary of a Naked Official, translated into Catalan as Diari íntim d'un editor.
Naturally, the video presentation is in Catalan.

Un poema d'Ouyang Yu

Photograph: Red Room Poetry (redroomcompany.org)

estic desencaixat

el meu cap i el meu cor estan desconnectats

suposo que estic escrivint poesia

fora d’un temps i d’un lloc

suposo que n’escric per a mi mateix

sense la més mínima idea d’on deuria de portar-me

la primavera és a punt d’acabar

l’estiu ja comença a assetjar-me els ulls amb el pol·len

soc el que vostès anomenarien un desaparegut

desaparegut de la història d’avui en dia

desaparegut d’antologies, col·leccions, compilacions, bibliografies

de gelosa exclusió

però m’encabeixo com un tros de pluja

des d’una clivella al cel

d’imaginació aixafada

la seva civilització és un excés de quelcom bo

morim

àdhuc en vida

De New and Selected Poems, 2004.

Presentació de Després de l'amor, de Subhash Jaireth

Hi haurà una altra presentació d'aquest llibre a la llibreria Ambra de Gandia, el dimecres 10 d'octubre a les 20:00 hores.

Arbres: un poema de David Malouf

Fotografia: Amada44

Arbres

Els arbres tenen vides pròpies, senzilles,

tot i que empaitades segons quina estació;

a les seves branques, aventures celestials

de déus transitoris.

Inventen la fusta

que no podem veure, i un qualsevol

és tan semblant als altres,

que ens preguntem quin sentit tenen

de ser el que nosaltres seriem,

quan ens posseeixen pensaments nòmades, dempeus

a un lloc sense tenir cap lloc on marxar,

que no sigui cap amunt o cap a la profunditat.

Porten acoblats els nostres cors esbossats;

dietaris muts d'això que sentíem,

declaracions fetes

davant el testimoni de roques i núvols: A estima B

per sempre. Una promesa solament

guardada aquí i ara,

en les seves vides, no les nostres, malgrat que la ferida

encara fa mal, en tots els oratges.

David Malouf, Earth Hour (2014). Traducció: Jorge Salavert, 2017.

L'aiguadolç

My very dear friend (and cousin) Juli has sent me several copies of L’aiguadolç 41, which includes a brief anthology of poems by Canberra’s poet Geoff Page that I have translated into Catalan. The anthology is preceded by a short introductory note analysing Page’s long career and his very humble poetics.

L’aiguadolç is a (now yearly) literary journal published by the Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta. Issue 41 includes several articles on the interactions of literature and cinema by Enric Castelló, Jaume Silvestre, Joaquim Espinós, Isabel Marcillas Piquer and Aina Santamaria, plus an introduction by Joaquim Espinós; reviews and commentaries on Catalan literature by Carles Barquero Genovés, Carles Mulet, Josep Bertomeu Llop and Juli Capilla; three brand-new short stories by Lliris Picó and translations of eight poems by Geoff Page, published in English and Catalan side by side.

A very well presented volume, L’aiguadolç has now been around for many years. It is something close to a miracle that such a high quality publication has survived the onslaught of relentless political and financial harassment inflicted upon all cultural expressions by the far-right government that has regrettably ruled the Valencian country for so long.

Older issues can be downloaded gratis from: http://www.raco.cat/index.php/Aiguadolc/index

My favourite poem in this brief selection is ‘My father’s mirror’ [‘L’espill de mon pare’]. It speaks to me in ways most people should be able to understand.

L’espill de mon pare

Dos anys després

i afaitant-me davant l’espill de mon pare

hi veig la seua cara en la meua;

el mateix bulb pelat

que ens emmarca a tots dos

sempre ha estat implacable.

Un rostre

és ara cendres escampades

o un somriure tibant dins un marc;

l’altre

sent una navalla muda

que grata la pell.

Fixe el meu esguard

a través d’una finestra entelada

i hi veig mon pare, que em mira als ulls

una mica humit amb la condensació

i la mort mateixa podria ésser només

que el vidre s’entela.

mentre inesperadament,

el meu fill, amb catorze anys,

m’ha pillat des de la porta del bany

i amb sarcasme

per tan pura abstracció fa:

Xe, Papà, què estàs fent?

I aleshores es frega la galta

Tot just al lloc on una barba més

espera l’espill.